dimarts, 22 de març del 2011

Dimarts 22 i dijous 24 de Març de 2011: "Ser y tener: l'escola unitaria del Nord de França"


ACTIVITAT L'ESCOLA 3: Fes una reflexió sobre el documental "Ser y tener" parant atenció en l'actitud del mestre, el vincle que estableix amb els alumnes, com gestiona l'espai i el temps, i el treball quotidià de les emocions.

Segons la meva opinió, el que prima en el comportament d’aquest mestre és la seva actitud. L’actitud que mostra en tot moment és la d’un hombre proper, accessible, sensible a les necessitats dels seus alumnes, respectuós i afectuós, però sense deixar mai de banda el seu paper com a educador, com una persona respectada i amb autoritat. No obstant això, aquesta autoritat no li ve donada per la força ni l’agressivitat de reclamar-la, sinó perquè se l’ha guanyat amb les seves accions i la seva actitud que de vegades podem equiparar a la d’un pare. Els nens veuen el seu mestre com un segon pare i li mostren el seu afecte en tot moment. A més a més, el mestre mostra una actitud d’escola activa, de guia i d’acompanyant en el procés d’aprenentatge dels seus alumnes. A tot això hi ajuda molt el fet que aquest és un mestre vocacional, que des de petit ha volgut treballar d’això i ara veu el seu somni realitzat. Només cal veure l’escena en que el mestre surt cada dia a rebre als seus alumnes a la porta nevi, pedregui o faci sol. Aquesta acció ho diu tot de la seva actitud, manera de ser i, en definitiva, d’ell mateix.

Per la seva part, el mestre s’encarrega des del primer moment de crear un vincle. Un vincle afectiu molt fort però sempre amb expectatives de futur, de fer-los autònoms i conscients de que un dia s’hauran de separar, és a dir, que ja no tornaran mai més a ser mestre-alumne. Però, no obstant això, en tot moment el mestre els brinda la seva amistat i no vol perdre el contacte i el vincle que han creat. Per això, tal i com podem veure a una de les escenes de la pel·lícula, el mestre els deixa la possibilitat d’anar a veure’l per contar-li com els va, les seves preocupacions o èxits. A més a més, també podem observar el vincle que el mestre ha creat amb les famílies dels infants, ja que la relació és molt propera, en tot moment empatitza amb ells en els seus problemes (cas de la nena amb necessitats especials) i reforça aquells aspectes que estan treballant bé tot i parlant en clau positiva. També cal destacar el vincle tan fort que es crea entre els propis companys i com el mestre el reforça, per exemple quan porta d’excursió als més petits per veure el Institut al que aniran els seus companys més grans, i ells en un futur.

En quant a la gestió del temps i l’espai, podem destacar la segona escena de la pel·lícula en que apareixen les tortugues caminant pel terra de la classe. Aquesta és una imatge molt impactant però que capta tota l’essència del sentit i significat que atribueixen al temps en aquesta escola. Per tant, en aquesta escola unitària, el temps és viscut amb calma, amb tranquil·litat i gira en torn a les necessitats dels infants, amb la finalitat de respectar els diferents ritmes individuals de cadascun d’ells. D’altra banda, en quant a l’espai, podem dir que l’escola és un lloc acollidor, confortable, segur, i íntim però a la vegada obert al món i a noves experiències enriquidores. Aquesta escola també és la casa del mestre amb la qual cosa és ell qui s’encarrega del seu manteniment, la poda dels arbres i cura de les flors, amb l’únic objectiu d’acollir als seus alumnes i fer-los sentir com si fossin a casa seva. De fet, podem veure una imatge en la que els infants són a classe amb les sabates d’estar per casa. També cal destacar que l’espai no només es limita a l’aula, sinó que també surten al pati que és el jardí, i van d’excursió al camp on estan en contacte amb la naturalesa.

Per últim, en quant al treball de les emocions, tal i com podem veure al llarg de tot el filme, el mestre procura que els seus alumnes expressin en tot moment les emocions que senten per tal que les verbalitzin i les identifiquin. Però el que més m’agrada de com treballa aquest aspecte fonamental per un correcte desenvolupament emocional dels infants, és que no el presenta de manera aïllada en una activitat en concret, sinó que és present de manera integrada en la vida diària de l’aula, on qualsevol succés és un bon pretext per treballar-les. Això ho podem veure per exemple en l’escena en que surt el mestre assegut a un banc amb un dels seus alumnes, el pare del qual està malalt, i li ajuda a expressar les emocions per no guardar-les a dins i poder esplaiar-se amb ell. D’aquesta manera, el mestre treballa el dol per la pèrdua i intenta normalitzar la situació, empatitza amb ell i l’anima.

En definitiva, he de dir que m’ha agradat molt veure aquesta pel·lícula que tantes vegades havia escoltat parlar d’ella, però que mai havia vist fins que la vam posar a classe. La veritat és que ja havia escoltat parlar de la metodologia que es duu a terme a les escoles unitàries, però m’he dut una grata sorpresa per la manera com el mestre aconsegueix l’equilibri exacte entre el fet de ser amic dels seus alumnes i l’autoritat que ha de tenir com a mestre; castigant i premiant quan toca, en el moment oportú, de la manera adequada i en la seva ajustada mesura. També m’ha agradat molt la tendresa que transmeten tant el mestre com els infants quan arriba el moment de l’acomiadament. Crec que és una escena carregada de valor sentimental i emocional pel vincle que el mestre ha sabut crear. Per tant, sense dubte recomano veure-la a tot aquell que no l’hagi vista perquè no quedarà indiferent.

dimarts, 15 de març del 2011

Dijous 17 de Març de 2011: "Una infància infeliç no determina una vida", Boris Cyrulnik

Resiliència és... "La capacitat de navegar per aigües tempestes i sortir viu"

Resiliència també és..."La capacitat de que una delicada flor neixi en el mig de l'àrid desert".



Com podeu veure, avui a la classe de socioemocional, hem parlat sobre la resiliència i la importància de treballar-la des de l’escola amb els nostres infants. En primer lloc, Iñaki ens ha mostrat el següent vídeo titulat “Txema Salvans 2: La resiliència”. Aquest tracta sobre un home que explica de manera molt propera i clara la seva experiència de superació personal, per definir el terme resiliència. Ell és un home que no va conèixer mai al seu pare i tampoc tenia germans amb la qual cosa, mai va tenir cap foto de família. És per això, que va començar la seva vocació per la fotografia. Txema començà a fer fotos de família a la gent, fins que un dia en va poder construir la seva pròpia el dia que va conèixer la seva dona i va tenir el seu primer fill, cosa que mai havia pensat que pogués passar. Es tracta d’un cas verídic de superació personal i coratge per acabar construint allò que ell mai havia pensat que li podia passar. Doncs això és resiliència: la capacitat de superar els obstacles de la vida i seguir en davant. L’emoció que m’ha provocat les paraules d’aquest home és de tendresa perquè transmet el seu testimoni d’una manera molt propera, amb molta estima i cor. Altres emocions que han sentit les meves companyes de classe són de pena, alegria, superació, etc.


Aquí teniu el vídeo, espero que us agradi!



A continuació, hem vist un power point sobre la resiliència que comença amb una frase molt bonica del Boris Cyrulnik, que dóna títol a l’entrada d’avui i que diu així: "Una infància infeliç no determina una vida". Els aspectes tractats al power point són els següents:

• Defineix la resiliència com la "capacitat del ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les e inclòs, ser transformades positivament por elles".
• Els àmbits de treball de la resliència (maltractament, naixement d'un fill, mort, malaltia...
• L'ambient que afavoreix la resiliència és que l'adut sigui una persona disponible, accessible, empàtica, que sigui sensible a les necessitats dels infants, etc.
• Característiques d’una bona resiliència: millor autoestima, actitud optimista i orientada cap al futur, capacitat de demanar ajuda, capacitat empàtica, etc.
• Importància del clima escolar en el treball de la resiliència (afectivitat i vincles, estructurador, compensador de desigualtats, que fomenti la creativitat, que es mantinguin unes expectatives elevades, que transmeti habilitats per la vida, que construeixi la pròpia història).



I per últim, no podem oblidar que... "La resiliència és un procés en el que podem incidir".

Segons el meu parer, no només podem sinó que hem d'incidir. Els mestres no poden deixar de traballar aquest aspectes tan importants des de l'escola perquè serà clau en les vides dels infants per no perdre mai les ganes de viure i la força per seguir en davant tot i les possibles dificultats o adversitat que poguem trobar.


Finalment, Iñaki ens ha mostrat un altre vídeo molt interessant de l'autor Boris Cyrulnik on tracta tot el tema de la resiliència en els infants. Els aspectes que m'han semblat més interessants són els següents:

• Idea dels infants com un recipient buit i passiu (propi de les escoles asilo i les guarderies) es contraposa amb la idea actual dels coautors (mestre-alumne) en procés d’aprenentatge dels infants.
• A través d’un llaç segur amb la figura d’apego, el nen descobreix i aprèn.
• El fet que tingui aquest llaç segur, fa que en un moment donat el pugui rompre (el bebè, que no la mare).
• Els nens que tenen un apego insegur, són els que necessiten més amor. Hem de tenir presents als que es fan estimar però sobre tot a aquells que no tant perquè són qui més ho necessiten.
• Quan un nen et pega, és perquè et té en compte, en consideració, però no sap expressar l’afecte d’altra manera. El mestra l'ha d'ajudar per sortir d'això.
• Les víctimes del maltractament tenen la idea de: “sóc jo que estic fent-lo malament i per això em pega”. A això se li diu: Teoria del doble vincle.

Aquí teniu el vídeo, espero que us agradi!




AMPLIANT L'HORITZÓ...

- Vídeo Youtube "Resiliència".

Aquest vídeo mostra a partir d'un seguit de frases molt emotives i directes, què és la resiliència. En aquest cas no faré cap introducció perquè crec que sobre les paraules. Només escolteu i sentiu...

Aquí teniu el vídeo, espero que us agradi!




- Vídeo de l'autor Sir Ken Robinson: "Les escoles maten la creativitat".

M’agradaria fer una petita menció sobre el darrer punt del power point que hem vist a la classe d'avui, concretament sobre la importància de fomentar la creativitat dels infants, ja que penso que tradicionalment, l'escola ha possat major èmfasi en l'estudi d'assignatures com ara matemàtiques, llengua, etc. mentre que totes aquelles que tenien a veure amb la creativitat com ara l'art, la plàstica o la música, han tingut un paper secundari.

Segons la meva opinió, aquestes assignatures més plàstiques, tenen un paper fonamental en la construcció emocional dels infants durants les primeres edats i és per això que considero què és molt important que l'escola doni un paper més significatiu en l'estudi d'aquestes.

Per mor d'això, m'agradaría mostrar-vos un vídeo de l'autor Sir Ken Robinson, que tracta precisament sobre això. Aquest es titulat "les escoles maten la creativitat". En ell l'autor parla d'un cas molt interessant i que em va cridar molt l'atenció. Es tracta d'una dona que quan era petita la seva mestra li va dir a la seva mare que la portessi a un psicòleg perquè tenia TDH. Quan la va dur allà, el psicòleg la va deixar un moment a la sala tota sola amb la música encesa i la nena començà a ballar. Llavors el metge li va dir a la seva mare que a la seva filla no li passava res dolent i que la dugués a una escola de ball. Avui dia aquesta dona és una de les millors ballarines del món.

El que l'autor pretén mostrar amb això, és que els mestre no hem de possar etiquetes ni tampoc hem de trencar la creativitat i les diverses formes d'expressió dels infants. Ans al contrari, el mestres han de fomentar això i han d'aconseguir treure lo millor de cada infant a partir d'allò que millor saben fer: jugar, ballar, pintar, dibuixar, fer, desfer, agafar, llençar, pujar, baixar, etc.

Aquí teniu el vídeo, espero que us agradi!




- Elaborant el dol

Arribats a aquest punt, m'agradaria fer una petita recerca sobre la elaboració del dol, ja que em pareix un tema prou interessant i important a tenir en compte com a futures mestres d'educació.

Després d’haver cercat molt per la xarxa, puc dir que he trobat una gran quantitat de material, pàgines web, articles, documents doc i pdf etc. d’informació sobre la elaboració del dol en els més petits. Però, com que no em puc quedar amb tot, he hagut de seleccionar i aquestes són les pàgines que m’agradaria destacar:

"El duelo: como ayudar al niño a afrontarlo"
Aquest és un treball realitzat per l'autora Iratxe Apraiz Sagarna. He volgut comentar aquesta pàgina, en primer lloc, perquè explica de manera molt comprensible què és el dol, quines etapes o fases té, els mecanismes de defensa que es poden adquirir, entre d'altres. i, en segon lloc, perquè va enfocat especialment a l'elaboració del dol en els més petits, així com algunes de les reaccions més usuals segon l'edat que presenti l'infant. A més a més, exposa un conjunt de pautes a seguir per ajudar als nens a afrontar la pèrdua d'un ésser estimat.

Per últim, m'agradaria exposar una frase que m'ha cridat molt l'atenció i que diu així:

"Poder llorar la muerte de un ser querido adecuadamente y afrontar la
pérdida antes de que se produzca, en el momento en que ocurre y
sobre todo después, hace que el niño/a no pueda sentirse culpable,
deprimido, enojado o asustado. Cuando ayudamos a nuestros hijos a
curarse del dolor que produce la herida emocional más profunda de
todas –la muerte de un ser querido -, los estamos dotando de unas
capacidades y una comprensión importantes, que le servirán para el
resto de sus vidas”.


William C. Kroen (1996).

"Duelo en el niño: Algunas sugerencias para acompañar a un niño que ha perdido a un ser querido"
M'ha paregut interessant mostrar aquesta pàgina titulada "Vivir la pèrdua", perquè crec què és molt útil alhora que pràctica. Aquesta exposa un seguit de suggerències per acompanyar a infants que han sofrit la pèrdua d'un ésser estimat. Entres els consells que dóna, voldria destacar els següents aspectes:

- Ser totalment sincers amb els infants, és a dir, no apartar-los de la realitat.
- Permetre'ls viure els ritus funeraris.
- Animar-lo a que expressi els seus sentiments.
- Mantindre's emocinalment i física prop del nen.
- Estar atents a possibles senyals d'alerta.

Però també tenir present que són nens amb la qual cosa haurem d'adaptar-nos al seu vocabulari i expressar el que ha suscceit de manera senzilla. També hem de respondre totes les seves preguntes i quan no sapiguem la resposta, també li hem de transmetre la nostra desconeixença.

"El duelo infantil: cuando muere un ser querido"
Finalment, voldria destacar aquesta darrera pàgina que m'ha cridat molt l'atenció perquè es tracta d'una mena de carta escrita per infants i dirigida pels familiars i adults en general. En ella, podem veure quines són les necessitats dels infants en aquestes situacions i què poden fer els adults per garantir la seva seguretat emocional i benestar personal. Algunes d'aquestes consignes són les següents:

- Haver parlat prèviament del fet de morir segons les nostres creences.
- Comunicar amb promptitud la defunció i com va ocórrer.
- No caure en contradiccions per fer més suportable el duel.
- Preguntar al nen si desitja acudir als rituals fúnebres propis de la
comunitat.
- No apartar als nens de la família si pot ser.
- Recolzar-se en els adults propers i coneguts de la família.
- Continuar el ritme de vida familiar quan sigui possible.


Per últim, m'agradaria fer referència a un vídeo comentat en l'entrada del dijous 3 de Març titulat "Pensant en els altres". En ell, podem veure com el professor Toshiro Kamamori treballa l'elaboració del dol, ja sigui per la pèrdua d'un familiar o l'acomiadament d'una companya, amb els seus alumnes. Tal i com podem veure, és un moment super emotiu impregnat d'un ambient de respecte, comprensió, amistat i solidaritat que no us deixarà indiferents.


En definitiva, destacar de tota aquesta recerca que el dol és un procés que tothom ha de poder viure i en especial els més petits. Per tant, l'elaboració del dol és un aspecte que nosaltres, com a futures mestres, hem de tenir molt present i no podem deixar de treballar mai. Crec què és molt important no ocultar mai els sentiments davant els infants perquè ho capten tot. Ells han de ser-ne conscients des del principi i no els hem de deixar al marge baix el pretex d'evitar-los un sofriment major. Ans al contrari, hem de permetre que els nens visquin la mort amb naturalitat, com un procés més en la vida de tot ésser humà, perquè d'aquesta forma li estarem transmitin unes estratègies reals que li serviran per superar qualsevol adversitat de la seva vida: RESILIÈNCIA.

Dimarts 15 de Març de 2011: "L'escola ha de ser una olla provocadora d'emocions significatives en l'infant..."



A la sessió d'avui de l'assignatura de Socioemocional hem vist un Power Point titulat "L'escola i el treball de les emocions". Alguns dels aspectes que podem destacar són els següents:

- La imatge d'infant com a ésser capaç, actiu, potent, autònom, curiós, investigador, creatiu.
- La importància de La família com a companya de viatge en la confiança. És a dir, l'escola ha de fer sentir a la família part de la comunitat educativa tenint en compte i posant en valor la seva opinió.
- L'equip educatiu com a model per al creixement emocional dels nens. Importància de crear uns lligams d'ajuda i compromís entre l'equip educatiu per servir de model a l'infants.
- Importància de la figura del mestre com a referent afectiu i de seguretat de l'infant dins l'àmbit escolar.
- Educar les emocions suposa: coherència entre el que es fa i es demana; límits clars; afecte; distància; hàbits; reflexió (parar per pensar i pensar per avançar); optimisme ("Nada sin Alegria", Malaguzzi).
- El grup clase com a element fonamental per aprendre a viure en societat.“L’escola és com una societat en petit on es reprodueix tot el que està a fora d’allà”.

Finalment, m'agradaria destacar en referència a aquest darrer punt, una frase que m'ha cridat molt l'atenció i que dóna nom a l'entrada d'avui: "L'escola ha de ser una olla provocadora d'emocions significatives en l'infant". Crec què és molt interessant tenir això en compte perquè en el dia a dia de l'aula sorgeixen conflictes, aprenentatges, descobriments i successos en general que omplen de vida i alegria l'escola. És per això, que penso que aquesta metàfora de l'olla provocadora d'emocions significatives per l'infant defineix molt bé el fet que contínuament a l'escola sorgeixen esdeveniments que ens poden servir per treballar d'una manera espontània les emocions, aspecte que considero de suma importància durant aquestes edats.

A continuació, Iñaki ens ha mostrat una cançó infantil molt emotiva que m'agradaría mostrar-vos. Es titula "Paff el drac màgic".




ACTIVITAT ESCOLA 2: Escolta el vídeo de Paf el drac màgic i fes un comentari personal de la seva lletra, tenint com a referent el que hem treballat fina ara a l’assignatura.

Tal i com podem veure, la cançó "Paff el drac màgic" amaga baix aquestes metàfores la història d'un pare (drac Paff) que té una relació mot especial amb el seu fill (el nen). El pare és el seu model de referència i la persona amb qui ha establer un víncul afectiu segur. Ell li acompanya per tot arreu, juga amb ell, li dóna protecció quan té por i espanta tot allò que li vulgui fer mal. Gràcies a aquest vincle el nen pot descobrir, esplorar, conèixer autònomament i en definitiva crèixer, partint d'un referent segur i de confiança. Però arriba un dia en que el nen es fa gran i el pare l'ha de deixar partir i formar la seva família, la qual cosa moltes vegades està vinculat amb la mort del pare.

Aquesta cançó, m'ha produït tristesa i melancolía. Tristesa perquè al final el drac s'en va plorant al fons del mar perquè el nen l'ha deixat, i melancolía perquè em fa pensar en la meva infantesa i en que tot acaba algún dia...

Segons el meu parer, aquesta cançó treballa de manera molt conscient la separació i la importància del dol per superar les pèrdues, transmetent els sentiments per tal de poder assumir-lo i acceptar-lo finalment. Crec que el docents han d'ajudar i ensenyar als infants a transmetre allò que senten i pensen perquè els ajudarà a ser-ne conscients i poder regulars les seves emociones. A més a més, això evitarà possibles malalties mentals i emocionals de més grans. El que vull dir, és que hem de ser conscients que per exemple la mort és present i que no podem negar-la o fer com si no existís per tal d'evitar el sofriment dels infants perquè això farà que a la llarga sufreixin encara més. Jo penso que tot això no es pot deixar de treballar des de l'escola perquè forma part de la vida i com a tal mereix una especial atenció.Finalment, dir que escoltar aquesta cançó tan emotiva i bonica, m'ha inspirat per mostrar-vos una altra que escoltava jo quan era petita que m'agradava molt i encara a vui dia em continua agradant! La cançó es titula "Mi muñeca de trapo" i l'he treta d'un cassette una mica antic que venia amb un llibre de lectures per llegir durant les vacances d'estiu.

Aquesta cancó tracta sobre una nena que de petita tenía una pepa de tela però amb el temps, mentre la nena s'anava fent gran, la pepa cada vegada estava més vella i bruta. És per això, que la seva mare volía desfer-se d'ella i perquè pensava que la seva filla ja era gran i no la necessitava. No obstant això, la nena la volía tenir perquè, encara que s'havía fet gran, ara era ella qui la volía cuidar per les nits tal i com la pepa havía fet amb ella quan era petita.

Com podem veure, és una cançó molt emotiva que transmet moltes emocions (a mi personalment em produeix molta tristesa). La nena no es vol despendre's del seu objecte de confiança perquè li dóna molta seguretat. D'aquesta manera, la cançó treballa d'alguna manera el dol per la separació i la pèrdua, així com el fet d'anar creixent i fer-se gran.

Per escoltar la cançó, he realitzat un power point a on he adjuntat l'audio. Aquí el teniu, espero que us agradi!

Mi muñeca de trapo_Nieves Tobaruela


View more presentations or Upload your own.



AMPLIANT L'HORITZÓ...

- Beneficis de la música a l'etapa d'infantil.

En referència a tot el que hem tractat anteriorment, m’agradaria fer un petit comentari sobre la importància de treballar la música amb els infants i, més concretament, a la primera etapa del sistema educatiu; infantil.

Com ja sabem, la música és un element fonamental, ja que entre els beneficis d’aquesta pràctica, podem destacar els següents:

- Ajuda a desenvolupar l’autonomia de l’infant, ja que li ajuda a assumir la pròpia cura.
- La música té la característica d’apropar a les persones. La comunicació i relació entre les persones és més harmoniosa. Per tant, afavoreix les relacions socials.
- La música dona seguretat i confiança, ja que comparteixen un clima de confiança en que es senten segurs i compresos.
- Durant l’etapa d’alfabetització, els nens es veuen més estimulats a través de les cançons infantils perquè les síl•labes són rimades i repetitives, i van acompanyades de gestos, la qual cosa els ajuda a entendre millor el seu significat.
- La música també incideix de manera positiva en la memòria de l’infant per a l’aprenentatge d’idiomes i afavoreix el desenvolupament de la lògica en l’àrea de matemàtiques.
- Millora l’expressió corporal de l’ifant. Es produeix un major control i coordinació rítmica del cos. Per tant, millora la mobilitat i psicomotricitat de l’infant, ja que sincronitzen el moviment amb el ritme.
- Ajuda al desenvolupament intel·lectual, auditiu, sensorial, de la parla i motriu, en una etapa en la que el nen comença a expressar-se de múltiples maneres.
- Estimula les connexions del cervell, ja que l’infant es troba en un ambient ric en estímuls.
- Afavoreix la pronuncia, ja que practica el llenguatge al repetir les cançons, alhora que expandeix el seu vocabulari.
- Estimula la creativitat de l’infant, ja que els fa més sensibles a qualsevol tipus d’art.
- La música ajuda a reconèixer, expressar i gestionar les pròpies emocions i sentiments.
- És una forma lúdica d’aprendre per la qual cosa afavoreix la motivació.
- La música és un element fonamental per al desenvolupament afectiu, ja que es sol associar una cançó amb un moment afectiu.
- La música crea rutina la qual cosa és fonamental a aquestes primeres edats per a garantir la seguretat emocional de l’infant perquè els ajuda a preveure i anticipar-se al que vindrà després.
- Desenvolupa un fort vincle afectiu, la qual cosa contribueix a la seva intel·ligència emocional.

En definitiva, la música és un dels estímuls més efectius a l'hora d'afavorir l'evolució i l'aprenentatge, tant psíquic com físic, dels nens, alhora que viuen una experiència lúdica i dinàmica amb la que gaudir mentre aprenen.

Per mor d’això, m’agradaria mostrar-vos un pàgina web que he trobat a Internet, que exposa tot un recull de Cançons per als Infants a càrrec de l’autora Maite Tarragó. Crec que aquesta és una pàgina que tota mestra d’infantil ha d’incloure en el seu repertori d’activitats per tal de treballar amb els infants, ja que podrà ser molt útil de cara a la nostra futura feina.

La Pàgina web recomanada és la següent:
-http://www.iesronda.org/professor/mtarrago/canconer/canconer.htm

La bibliografia emprada per realitzar la ressenya és la següent:
-http://www.guiainfantil.com/servicios/musica/beneficios.htm
-http://www.cosasdebebes.com/beneficios-de-la-musica-para-los-ninos/
-http://www.webdelbebe.com/primeros-pasos/importancia-de-la-musica-en-los-ninos.html
-http://www.eduquemosenlared.com/es/index.php/articulos-maestros/133-importancia-musica-inicial
-http://www.conmishijos.com/expertos-familia/beneficios_de_la_musica_en_los_ninos/113

diumenge, 13 de març del 2011

Dijous 10 de Març de 2011: La meva escola ideal seria un lloc en que hi haguès moltes orelles verdes...



Avui a la classe de Socioemocional, Iñaki ens ha plantejat la següent qüestió per tal que reflexionem:

ACTIVITAT L'ESCOLA 1: Com hauria de ser l'escola dels nostres dies per a donar resposta educativa a les necessitats emocionals dels infants. Tinguis en compte:

1. Filosofia: Segons el meu parer, l'escola dels nostres dies, hauria de ser un lloc en que tots els agents que intervenen (pares, educadors, infants) es sentissin acollits i tinguessin confiança pel que allí es fa. També és molt important, establir un vincle afectiu fort. Aquesta escola ha donar cabuda a tots els infants i respectar el diferents ritmes d’aprenentatge per donar resposta a les necessitats educatives de tots ells. A més a més, tots els mestres hauran de tenir una orella verde per tal d'escoltar dels infants tot allò que els vulguin contar. Formació continuada del professorat. Sensibilitat cap a les problemàtiques socials del moment (dificultats econòmiques, diferents tipologies familiars, ajustar la resposta educativa, etc.).

2. Objectius: L'objectiu principal, és que tots treballin de forma conjunta pel benestar de l'infant i per transmetre-li els principis, els valors i l'educació de forma coherent. Per això, és important que parlin sobre el model que volen tranmetre per anar tots a la una. Desenvolupament integral(emocional estable i establiment de vincles).Treballar de manera holística. Funcionalitat de l'aprenentatge en el present.

3. Models: Els models han de ser coherents amb el que es vol transmetre. Els mestres i pares, no poden tenir un doble moral, sinó que han d'actuar en conseqüència. Salut de l'infant: benestar físic, emocional i social. Qualitat de vida.


A continuació, Iñaki ens ha mostrat un quadre titulat "Història de l'educació infantil: models d'eduació infantil". Els tres models d'eduació infantils presents al llarg de la hitòria eren: la guarderia/asilo, sorgit arran de la industrialització i consegüent incorporació de la dona en el món laboral. L'objectiu principal d'aquest, era guardar al nen mentre els padres treballaven; l'escola infantil, en la qual es considera que aquesta etapa té un valor educatiu i pretén compensar les desigualtats; i la casa del nen, centrada en les necessitats de l'infant (protecció, salut, seguretat afectiva i emocional, joc, explorar, etc.)

Altres aspectes que hem treballat a la classe d'avui, fan referència a l'article titulat "Retrato de dos modelos de família". D'aquesta manera, entre tots hem aportant diferents conseqüències que poden ocurrir quan els infants que venen d'aquests models educatius a les seves famílies, arriben a les escoles.

- Es produeixen situacions de conflictes
- Com que els pares sempre li han donat tot, no tenen eines per resoldre conflictes a classe.
- Regles diferents a la família i l’escola.
- Importància del procés d’adaptació, perquè han de passar d’un sistema a altre.
- Això genera en l’infant angoixa, estrès, incongruències, voler cridar l’atenció, plorar. Això provoca desestructuració en el nen.
- Aquesta situació es traspassa als altres nens.
- Es poden generar dificultats d’aprenentatge. Piràmide de Màslow. Fins que no tenen aquestes necessitats cobertes (de fisiologia, seguretat, afiliació i reconeixement), no podran aprendre, explorar i tenir curiositat pel seu voltant, és a dir, arribar al últim estadi; l'autorealització.



- Quan entrem en una nova situació, gestiones/regules les emocions de manera diferent.
- Com a mestres d'infantil, hem d'establir vincles afectius perquè és la manera d'educar i estructurar. Seguretat i confiança. - Importància d'establir vincles entre l'escola i les famílies perquè col·laborin en la tasca comuna d'educar al nen.


Finalment, vam realitzar una mena de Rolplaying en el qual jo em vaig possar en el lloc d'uns pares que accepten que han estat fent malament les coses amb el seu fill en quant a l'estil educatiu que han dut a terme, i que van a parlar amb la mestra (Marina) per tal de reconèixer-lo i veure com poden canviar.

Entre tots, vam arribar a la conclusió que si ens trobessin en un cas com aquest, el mestre hauria de seguir els següents passos:

1. Parlar en present i en clau positiva. Fer que es sentin còmodes, acollir-los, tranquil·litzar-los, no donar-los tota la culpa, dir-los que ara ho estan fent bé perquè volen canviar la situació. El mestre podria dir: “estic encantada de poder tenir aquesta conversa perquè serà molt beneficiosa pel teu fill”.
2. Llavors tractar aspectes com què fer, rutines, activitats, etc.
3. Al final fer un Planning i complir-lo.El més important és ajudar als pares a prendre consciencia de la situació. Fer que el que tu pensis ho diguin en boca d’ells. D’aquesta manera, establim i cuidem el vincle afectiu i fa que acceptin millor allò que han de fer. El mestre no ha d’actuar com una persona superior als pares, sinó que tots estem al mateix nivell. També hem de recordar que no els hem de donar consells si no els demanen.


AMPLIANT L'HORITZÓ...

MARI CARMEN DÍEZ NAVARRO

Mari carmen diez Navarro és Psicopedagoga especialitzada en Educació Infantil, asessora de formació a docents, membre del Consell de Redacció de la revista in-fàn-ci-a, coordinadora pedagògica d’una escola infantil anomenada Aire Libre d’Alacant i membre de l’Associació Mundial per la Salut Mental Infantil (ASMI). A més a més, és autora de nombrosos llibres com ara “Mi escuela sabe a Naranja”, “El piso de abajo de la escuela” o “La oreja verde de la escuela”, etc.


Maria Carmen Díez ha aportat una nova visió de l’Eduació Infantil a partir de la seva pràctica diària. Ha aportat grans saber sobre una escola de la vida en la que ja no és protagonista la M de mamà. Una escola a on s’estudia, es viu i es sent; en la que es treballa la mort, els monstruos, els nuvis i la por; a on es canten cançons, s’inventen històries, es sommia amb fades; a on la vida entra dins l’aula a mode de caragol, avis o pares mecànics. I tot això relacionant els coneixements perquè els infants adquireixin un aprenentatge significatiu i funcional en que tot estigui relacionat i no segmentat per àrees curriculars. En definitiva, Mari Carmen Díez proposa una organització de l'escola treballant en forma de projectes, en els quals el nen és el protagonista i agent actiu del seu propi aprenentatge.

Tal i com diu Mari Carmen en una de les seves poesies, mentre que l’ofici del mestre és aprendre, l’ofici del nen és...

“El oficio del niño es descubrir,
curiosear la vida
y jugarla
y vestirla de blanco
de blanco: nuevo que no de blanco: limpio ni de blanco: inocente
de blanco: nuevo porque cada una de las miradas de cada uno de los niños sobre la realitdad es un reinventar la vida, es un hermoso principio,
una aventura diaria.
Y un auténtico privilegio cargado de fuerza y de sentido".

(Mari Carmen Díez)


El motiu pel qual he realitzat aquesta resenya sobre l'autora Mari Carmen Díez, és per comentar un dels seus grans llibres titulat “La oreja verde de la escuela” i que he relacionat amb l’activitat de la sessió davui; “com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants”.

Segons el meu parer, allò més important i pincipal per tal de donar resposta a les necessitat emocionals dels infants és tenir una orella verda per poder escoltar-los. Aquesta metàfora, extreta d'un poema de Gianni Rodari, significa que els nens tenen una orella verda, en el sentit que veuen el món des d'un punt de vista obert, vigilant, atent i lliure, que les persones adultes no hauríen de perdre quan créixen, ja que els nens senten més enllà del so, coses que per al sentit adult resulten inimaginables. L’adult no hauria d'oblidar que un dia també les va escoltar. Per tant, Mari Carmen tracta d’arribar a mestres i educadors, a partir del seu llibre, transmetint la idea de la necessitat d’educar les nostres orelles perquè singuin verdes, perquè escoltin aquelles coses dels nens que no tothom pot escoltar i, en definitiva, per ser sensibles als seus gustos, interessos i necessitats dels infants.

És per això, que he vist oportú reflectir aquest llibre en la meva carpeta d’aprenentatge de la sessió d’avui, perquè penso que l’escola dels nostres dies hauria de ser un lloc on hi hagués moltes orelles verdes per tal de donar resposta a les necessitats emocioanals dels infants, ja que només escoltant-los de veritat serem sensibles a les seves necessitats emocionals i podrem actuar en conseqüència.


Finalment, m'agradaria deixar constància del poema de Gianni Roderi d'on Mari Carmen Díez va extreure aquesta metàfora. El poema és el següent:


Un señor maduro con una oreja verde

"Un señor maduro con una oreja verde

Un día, en el expreso de Soria a Monterde,
Vi que subía un hombre con una oreja verde.

No era ya un hombre joven sino más bien maduro,
Todo menos su oreja, que era de un verde puro.

Cambié pronto de asiento y me puse a su lado
Para estudiar el caso de cerca y con cuidado.

Le pregunté: –Esa oreja que tiene usted, señor,
¿Cómo es de color verde si ya es usted mayor?

Puede llamarme viejo –me dijo con un guiño–
Esa oreja me queda de mis tiempos de niño.

Es una oreja joven que sabe interpretar
Voces que los mayores no llegan a escuchar:

Oigo la voz del árbol, de la piedra en el suelo,
Del arroyo, del pájaro, de la nube en el cielo.

Y comprendo a los niños cuando hablan de esas
cosas que en la ireja madura sesultan misteriosas…

Eso me contó el hombre con una oreja verde
Un día, en el expreso de Soria a Monterde".


(Gianni Rodari)


Les pàgines web emprades per a l’elaboració de la meva resenya han estat les següents:
- http://www.carmendiez.com/IMAGES/Forat/Cuadernos%20de%20Pedagog%C3%ADa/Magisterios%20con%20huella.pdf
- http://books.google.es/books?id=DkiUoi6-nCQC&pg=PA34&lpg=PA34&dq=oreja+verde+de+Maricarmen+diez&source=bl&ots=clZvjlDVan&sig=s2wPFSCfQpUtt8vAjYwwbBZ9MIs&hl=es&ei=heKATeaoMdCwhAfFn-CbBw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=9&ved=0CDwQ6AEwCA#v=onepage&q&f=false

Pels que en volgueu saber més, aquí teniu l'enllaç al seu bloc:
- http://www.carmendiez.com/


A continuació, m’agradaria deixar constància d’un seguit de pàgines web molt interessants que he trobat a Internet i que tracten sobre com donar resposta a les necessitats emocionals dels infants des de l’àmbit escolar i familiar. Aquí teniu els enllaços i una breu explicació de cadascun:

“Necesidades Emocionales Infantiles”: Aquest és un blog que de manera molt clara i fàcil, tracta el tema de les emocions a la primera infància. D’aquesta manera, tracta aspectes com ara la importància d’establir un vincle afectiu segur per tal de poder sortir a explorar i crear altres vincles com pot ser la docent, sense que això signifiqui substituir a la mare. Gràcies a això, el nen anirà adquirint eines per afrontar els conflictes.
- http://blogpeques.com/necesidades-emocionales-infantiles-2/

"La escuela y el desarrollo social y emocional: el clima escolar”: Aquest és un document pdf que també explica de manera molt clara els beneficis d’un correcte desenvolupament emocional per l’infant, ja que podrà aprendre, experimentar, descobrir, estar motivat, ser conscient dels seus sentiments, etc. Tot això, haurà de treballar-se tant a l’àmbit familiar com escolar.Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció, és que l’article exposa que la intel•lectualitat està molt relacionada amb l’afectivitat, però que les institucions educatives estan més preocupades pel programa acadèmic que per l’afectivitat.Segons el meu parer, tot el tema de les emocions, sobre tot a la primera infància, és una qüestió prou important com per integrar-la totalment en el currículum i que formi part de la vida diària d’aula, i que no es treballi únicament com una activitat aïllada i deslligada de tot.Finalment, l’article exposa la importància que, des de l’escola, es crei un ambient favorable (agradable, acullidor, harmónic, sa) per expressar i treballar les emocions perquè això li permetrà al nen fer-se responsable dels seus actes, prendre consciència d’ell mateix i dels altres.
http://www.educativo.utalca.cl/medios/educativo/articulosydoc/clima_escolar.pdf

“Inteligencia emocional en la escuela infantil”: Aquest és l’enllaç d’un artícle periodístic realitzat per Francisco Oñate Marín titulat “La intel·ligència emocional en la escuela infantil”. Aquests tracta aspectes tan interesants com ara què és la intel•ligència emocional, com és el desenvolupament afectiu del nen a l’etapa infantil i com aconseguir el desenvolupament emocional de l’infant, entre d’altres. A més a més, defineix aspectes que estan íntimament relacionats amb el desenvolupament emocional com ara l’autoconeixement, l’automotivació, l’autocontrol i l’empatia.
- http://www.ellapicero.net/node/2043

- Lectura reflexiva de l'article "Condiciones de la escuela"

D'aquesta lectura m'agradaría destacar, a banda dels tres models d'escola existents(guarderia asilo, escola infantil i casa del niño) mencionants anteriorment, l'objectiu principal de l'escola d'avui. Aquest és que l'infant no només desenvolupi les seves capacitats més cognitives i instrumentals sinó que, a més a més, el preparin per a desenvolupar una major qualitat de vida personal i social. En definitiva, l'educació d'avui ha de garantir la seguretat emocional i de benestar de l'infant, ja que només preservant aquesta darrera, aconseguirà millors resultats acadèmics en l'àmbit escolar.

dimarts, 8 de març del 2011

Dimarts 8 de Març de 2011: "Quan solucionem un problema a un nen, li estem privant d'una oportunitat per aprendre..."


Avui hem començat la classe de Socioemocional parlant sobre la disciplina inductiva. Aquest és un estil educatiu basat en la relació equilibrada entre l'afecte i les exigències demanades segons l'edat de l’ infant. Les característiques fonamentals d’aquest estil educatiu, és que la norma està consensuada entre qui la posa i qui l’ha d’obeir. És per això, l’infant pot aportar raons per canviar-les o modifica-les. A més a més, les normes són predicibles. Tot això fa que l’infant cada vegada es faci més autònom i prengui consciència de la importància de la paraula com a eina per convèncer i fer canviar la opinió de l’altre, i no recórrer a baralles o crits.

Un altre aspecte que vam tractar, fa referència a la importància de l’establiment de normes. Personalment, vaig comentar que aquelles normes fonamentals que de les que no podem prescindir, són les que faciliten la convivència entre els grups humans.

Cal destacar, que en el cas dels infants, les normes s’han de consensuar des del principi, la qual cosa facilitarà que es coneguin des del primer moment perquè no hi hagin confusions. D’aquesta forma, els infants aprenen a viure democràticament consensuant les normes, la qual cosa farà que siguin millor acceptades i entenguin per què les han de complir. No obstant això, hi ha normes a infantil que no són discutibles, com ara no pegar, no trencar el material.

Altres companyes, també van mencionar la importància que, sobretot a infantil, es positivitzi el llenguatge de manera que en lloc de dir “NO pegar”, diríem “respectem el material, els companys”, etc. O també fent un exercici d’empatia “que t’agradaria que t’ho fessin a tu? No, doncs no ho facis”.

En definitiva, el procés d’interiorització, acceptació i coneixement de les normes fa que els nens s’autoregulin i siguin més autònoms.


Acontinuació, ens ha repartit un artícle titulat "Retrato de dos modelos educativos", sobre el qual ens ha encomanat realitzar la següent activiat.

ACTIVITAT 7: LECTURA DE L'ARTICLE "RETRATO DE DOS MODELOS DE FAMÍLIA"

1. Quines són per a tu les idees més significatives de les dos tipologies que planteja.

MODEL HIPERPROTECTOR:

- Les famílies pretenen resoldre tots els conflictes que se li plantegen al fill.
- Volen satisfer tots els desitjos materials sigui quin sigui.
- L’infant acaba esdevenint un ésser que només vol rebre sense fer res, la qual cosa el du a pensar que es poden aconseguir les coses sense fer cap esforç.
- Al nen li arriben dos missatges: d’una banda, “no et preocupis de res, els teus pares t’ho resoldran tot”; i, d’altra banda, el nen acaba per pensar que no pot resoldre res autònomament cap problema la qual cosa acaba esdevenint com a una profecia d’autocompliment.

MODEL DEMOCRÀTIC-PERMISIU:

- Tots els membres del nucli familiar discuteixen sobre qüestions relacionades amb la direcció de la família.
- Les opinions dels pares i dels fills són equivalents, és a dir, totes tenen el mateix grau d’importància.
- Les regles i sancions es valoren conjuntament.
- Els nens acaben convertint-se en petits tirans que controlen totes les decisions familiars, amb la qual cosa els pares acaben cedint a qualsevol petició per tal de no discutir.

2. Fes una breu reflexió sobre elles i destaca les conseqüències que, al teu parer, poden tenir per al desenvolupament futur de l’infant.

CONSEQÜÈNCIES EN EL DESENVOLUPAMENT DE L'INFANT:

- Tots els membres del nucli familiar discuteixen sobre qüestions relacionades amb la direcció de la família.
- Les opinions dels pares i dels fills són equivalents, és a dir, totes tenen el mateix grau d’importància.
- Les regles i sancions es valoren conjuntament.
- Els nens acaben convertint-se en petits tirans que controlen totes les decisions familiars, amb la qual cosa els pares acaben cedint a qualsevol petició per tal de no discutir.
- Aquests infants, quan surtin del nucli familiar veuran que la realitat és molt diferent i que ningú els solucionarà els problemes ni els donaran el que vulguin sense fer cap esforç.
- Aquesta nova realitat els produirà incongruències i frustracions internes.
- No tindran eines per resoldre els conflictes per ells mateixos.
- Pot arribar un punt en que la situació familiar sigui insostinguda.
- Els nens acaben sent petits tirans que fan el que siguin per aconseguir el que volen. El problema rau en que de petit pot ser només és un cotxe de joguina, però de majors poden tenir problemes amb la justícia.
- La falta de límits pot provocar en l’infant la no regulació d’ell mateix, la dificultat de estar dins una societat reglada per normes de convivència que la faciliten, amb la qual cosa no s’adaptarà.
- El nen pot arribar a no donar-li valor a les coses perquè sempre li han donat i permès tot.
- El nen pot arribar a ser egoista perquè sempre ha tingut tot per només per ell i no ha aprés la importància de compartir amb els altres.
- Aquesta situació familiar i interna pot donar com a conseqüència problemes psicològics i mentals molt greus tant en els pares com en els fills.

En definitiva, voldria destacar, tal i com he comentat en alguna ocasió, que els extrems mai són bons. Per tant, la clau d’un bon lideratge i una bona relació entre pares i fills, rau en l’equilibri entre els diferents models educatius per tal d’agafar el millor de cada fórmula. D’aquesta manera, tal i com podem veure amb el professor Toshiro Kamamori del vídeo “pensant en els altres”, obtindrem un perfecte equilibri entre autoritat i afecte que tot infant necessita.

Altres aspectes treballats a la sessió d'avui, relacionats amb la lectura fan referència a dues frases que Iñaki ens ha escrit i que nosaltres hem hagut d'acabar de diferents maneres. Això és el que ha sortit:

Si ens posem en el lloc de l’infant, el suplantem i és possible que...
- L’infravalorem.
- No sàpiga qui és.
- Adopti un paper que no el pertoca.
- Hagi de solucionar problemes i qüestions que no li corresponen.

Si no limitem és possible que...
- Es converteixin en un petit tirans.
- Que facin el que volen.
- Que no respectin les normes ni l’autoritat.
- Es frustrin quan vegin la vertadera realitat de la vida.
- Els pares els consentin tot i no tinguin consciència del valor de les coses i que aquestes requereixen un esforç.

Per finalitzar la sessió d'avui, Iñaki ens ha escrit una frase a la pissarra per tal que reflexionem sobre allò. La frase i la meva reflexió és la següent:

Cuando solucionamos un problema al niño, le privamos de una oportunidad de aprender

Segons el meu parer, això és totalment cert perquè si li donem a l’infant tot fet li fem veure que pot aconseguir tot allò que vulgui sense cap mena d'esforç, la qual cosa no s’ajusta a la realitat. A més a més, equivocar-se és un símptoma d’aprenentatge i si no es brinda aquesta oportunitat, estem privant al nen de que ho descobreixi per ell mateix i la satisfacció que això comporta.


AMPLIANT L'HORITZÓ...

Finalment, m'agradaria fer un petit comentari sobre algunes pàgines molt interessant que he cercat a Internet i que tracten tots aquests aspectes que hem anat mencionant darrerament.

L'enllaç a les pàgines web són les següents:

Aquest és un document en format PDF titulat "Desarrollo personal-social en el ambito familiar" de l'autor Félix López Sánchez, on tracta el tema de la disciplina inductiva, la qual hem treball a la sessió d'avui.

Segons l'autor, els pares ha de recórrer a formes inductives de disciplina amb les seus fills a mesura que aquests van creixent, de manera que des de que comencen a entendre el llenguatge oral li argumenten el perquè de les exigències socies. Gràcies a això, el nen podrà d'una banda, interioritzar les normes no perquè les imposen, sinó perquè les creu necessàries i, d'altra banda, els pares podran controlar certes conductes que de vegades són injustificades.
http://www.aidex.es/publicaciones/jorn-cc/cc-08.pdf


Aquest article titulat "Estrategias de intervención de comportamientos disruprivos en menores de edad" de l'autor Gonzalo Rodríguez, tracta aspectes també molt interessants com ara: les necessitats de la infància; els criteris educatiues de les figures d'apego; les característiques de la disciplina inductiva (aspecte tracta a la sessió d'avui); l'aplicació de les conseqüències; i les actituds necessàries per abordar els conflictes, entre d'altres.

http://dialogodialogo-losrealejos.es/documentos/Estrategias_de_intervencion.pdf

dimarts, 1 de març del 2011

Dijous 3 de Març de 2011: El vincle afectiu com a base del desenvolupament emocional de l’infant...


A la classe d'avui de l'assignatura de Socioemocional, hem treballat els diferents estils comportamentals dels pares i els seus possibles efectes sobre el desenvolupament de la personalitat del nen. Els estils que hem vist són l'autoritari, el permissiu i el democràtic.

Jo pens que no hauríem d'etiquetar tan rígidament els models educatius familiars, ja que cada família és un món al igual que la forma d'aquests d'educar als diferents fills. Però, no obstant això, crec que gràcies a aquesta divisió podem més o menys incloure els diferents models educatius familiars existents i d'aquesta manera, fer-nos una idea molt més aproximada de les característiques i conseqüències de cadascun en l'infant.

Segons el meu parer, la clau d'una per transmetre un aprenentatge adequat als infants, és l'equilibri entre els elements més positius de cada model, perquè l'excés o el defecte sempre duu arrelat mancances de diferents tipus que poden perjudicar el futur desenvolupament social i afectiu de l'infant.

Un altre aspecte que hem treballat, és la socialització de les emocions en les famílies, és a dir, les possibles estratègies que tenen les famílies per enfrontar-se a les emocions. Entre aquestes, podem trobar: la minimització o evitació, que consisteix en ignorar les emocions o reprimir-les; l'evitació o el càstig, on es castiga l'expressió emocional; el deixar fer, on no s'ofereixen estratègies per fer front les emocions; i, per últim, l'educació emocional positiva, on s'accepten les emocions com a elements útils per a créixer com a persones.

A continuació, Iñaki ens ha convidat a participar a un fòrum a través de la seva assignatura de modle. Aquest fòrum consisteix a fer una lectura reflexiva sobre l'article "La necesidad de establecer límites, estructura y expectativas" dels autors T.B. Brazelton i S.I. Greenspan, per tal de respondre a la següent pregunta: "És el càstig una eina educativa?". Aquesta ha estat la meva aportació.

1. Fes una lectura reflexiva sobre el capítol 5é: La necesidad de establecer límites, estructura y espectativas, del llibre "Las necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña necesita para vivir, crecer y aprender".

Segons el meu parer, els pares i educadors no han de fer servir el càstig com una eina educativa per controlar als infants principalment perquè aquests dos conceptes; “càstig” i “eina educativa” no són compatibles entre ells. Els adults no poden pretendre castigar a un nen i que això sigui suficient perquè entengui què ha fet malament i perquè, i esperar que no torni a passar com si el càstig fos una eina educativa que fes que el nen raoni i comprengui per ell mateix el què està bé o malament d’un dia per l’altre.

El càstig serà una eina que es podrà fer servir en un primer moment per regular o controlar una conducta no desitjada del l’infant però a la llarga, quan vegi que només és això i s’acostumi, el nen transgredirà la norma. I que serà després, el càstig físic? Al meu parer, això no es pot tolerar baix cap concepte, ja que degrada a l’infant i li transmetem que els problemes es poden solucionar amb la violència. Per tant, esperar que un nen deixi de fer una conducta no desitjada només per por al càstig, pot tenir com a conseqüència que el nen no porti a terme la conducta en presència de l’adult però si a les espatlles, quan el que es pretén és que el nen sigui capaç per ell mateix de distingir entre el que està bé i malament i actuï en conseqüència amb independència de la presència o no de l’adult.

És per això que, al meu parer, la millor manera d’educar als nens i transmetre’ls uns principis i unes regles, és per mitjà de l’afecte i l’estima en primer lloc, perquè només a partir d’això, podrem arribar al nen perquè accepti les normes. També és important raonar i reflexionar amb ell sobre el que ha fet perquè entengui perquè està malament. Una bona forma, seria fer un exercici d’empatia com per exemple dir-li: “a tu t’agradaria que et peguessin? Doncs no ho has de fer” o també podem fer-li partícip en la conseqüència que tindrà si transgredeix la norma. D’aquesta manera, el fem responsable dels seus actes i per tant afavorim l’autonomia, per exemple dir-li: “com puc impedir que facis això?, ajuda’m”. També se l’ha de fer entendre que aquesta conducta no ens agrada i que, diferenciant entre el nen (que sí ens agrada) i la conducta (que no ens agrada), fer-li entendre que no estem orgullosos d’això. Els adult també hem de tenir clar que tractem amb infants i que de vegades no tenen perquè saber que se pot o no fer, per tant seria important tenir ben definides dues o tres regles bàsiques des del principi de curs i repetir-les constantment. Inclús, les normes es poden consensuar entre tota la classe perquè d’aquesta manera facilitem el seu compliment i acceptació per part dels infants. Un altre aspecte important, és que l’adult sigui un model de bon comportament al que l’infant pugui imitar i que no adopti una doble moral (fes el que jo digui però no el que jo faci).

Un altre aspecte que m’agradaria destacar és que de vegades la culpa d’un mal comportament no el tenen només els nens, sinó que pot ser degut a pràctiques educatives avorrides i repetitives per part de la mestra. El que vull dir, és que els nens si estan entretinguts i concentrats en una tasca que els motiva i els agrada, no molesten ni adopten comportaments disruptius. Ans al contrari treballen pacíficament i amb il•lusió. El que jo proposo, és replantejar propostes d’activitats per tal que siguin significatives, que motivin i siguin interessant per l’infant que de segur que així no haurem de castigar-lo perquè estigui molestant.

Un altre aspecte que no hem d’oblidar tal i com exposa l’autor T.B. Brazelton y S.I. Greenspan a l’article “la necesidad de establecer límites, estructura y expectativas”, és que els nens tenen el desig d’agradar a les persones del seu entorn amb la qual cosa, actuen moguts per aquesta voluntat. Per tant, és important mantenir unes expectatives altes envers tots els infants en primer lloc, perquè afavorirà a la construcció d’una autoimatge i autoconcepte positiva d’ells mateixos, i en segon lloc perquè els nens no voldran defraudar als seus mestres que saben que són bons nens. Així, aquesta expectatives funcionaran a mode de “profecies d’autocompliment”.

En definitiva, hem de tenir clar que la construcció d’uns principis i uns valors adequats no és qüestió d’un dia per altre, sinó que requereix constància i l’ajuda del mestre per tal que no hi hagi incongruències (avui et sanciono però demà no), ja que només d’aquesta forma podrem poc a poc aconseguir que el nen interioritzi la norma i s’autorreguli de manera intrínseca per tal que el respecte a aquesta obeeixi no només al fet d’agradar als seus pares o la mestra, sinó al seu propi sistema de valors.

Apectes fonamentals a tenir en compte a l’hora de possar límits als infants:

- Donar raons.
- Els nens han de poder opinar.
- Establir normes reals.
- Fixar les normes des del primer moment.
- Establir límits raonables.
- Ser coherent.
- Normes concretes, simples i clares.
- Fer servir claus potitives. “respectar el material” en lloc de “prohibit trencar
el material”.
- Realitzar les normes de manera conjunta.
- Recordar les normes sempre que sigui necessari.


AMPLIANT L'HORITZÓ...

La sessió d'avui m'ha inspirat per parlar sobre un vídeo molt interessant que vaig veure ara fa ja un parell d'anys per primera vegada, titulat Pensant en els altres .

Voldria fer un comentari reflexiu sobre aquest vídeo, perquè em sembla que està molt relacionat amb els aspectes que estem donant en aquest moment a l’assignatura de Socioemocional sobre la importància d’expressar les emocions i ajudar a regular-les. D’aquesta manera, el mestre Toshiro Kamamori, posa en pràctica el que ell anomena “cartes de la llibreta”, on cada nen expressa les seves emocions més profundes per després, si vol, compartir-les amb els seus companys qui el recolzaran en els moments més durs i s’alegraran per ells en el moment més feliços, tal i com podem veure al vídeo.

A més a més, aquest mestre planteja una alternativa metodologica d'ensenyament-aprenentatge basada en el respecte, la col•laboració, l'empatia, potenciadora dels sentiments i afavoridora de la igualtat dels seus alumnes. És per això, que crec que tothom que vulgui exercir com a mestre hauria de veure aquest vídeo per aprendre una mica més sobre la importància d'expressar els sentiments i de treballar l'emapatia pensant en els altres...

Espero que us agradi tant com m'ha agradat a mi, gràcies.

Primera part





Segona part





Tercera part





Quarta part





Reflexió personal

El vídeo Pensant en els altres, és un documental que narra el curs acadèmic d’un any d’uns nens de 4at de primària del col•legi Minami Kodatsuno situat a un barri perifèric de Kanasawa, al Japó. El que aquesta classe té d’especial rau en el seu mestre, Toshiro Kamamori, que té una particular ideologia i metodologia d’ensenyament, i és que conjumina l’aprenentatge amb la diversió o, el que és el mateix, l’aprenentatge amb l’art de viure. Tal i com diu el presentador, aquest reportatge representa un càntic a la vida i a la manera d’aprendre a viure-la.

El professor Kamamori, va perdre dos fills quan aquests eren petits. És per això, i perquè té la sensació que cada vegada es valora menys la vida, que creu que el treball més important d’un mestre és ensenyar que la vida té un gran valor, amb la qual cosa estic totalment d’acord. La filosofia del procés d’ensenyament-aprenentatge que aquest mestre vol transmetre als seus alumnes, és que són aquí per ser feliços. És per això que comença cada nou curs escolar demanant als seus alumnes quin serà l’objectiu d’aquest any, al que els nens responen: “ser feliços”.

Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció, és la intensitat amb la que el professor Kamamori transmet als seus alumnes la importància d’experimentar l’alegria de viure aprofitant al màxim totes les oportunitat que els ofereix la vida (per exemple quan es llancen al riu amb la roba o quan juguen al barro, sense importar-los les conseqüències). Per ell, la finalitat de l’educació, per damunt d’ensenyar coneixements, és transmetre el valor de la felicitat. Terme que podem vincular amb el concepte de qualitat de vida. Segons ell, la recepta per a la felicitat és que cada nen ha de reafirmar els seus punts forts i els dels seus amics, i a l’inrevés per tal de crear uns lligams forts entre ells. És per això, que el mestre ha ideat un sistema que s’anomena “cartes de la llibreta” que consisteix en fer uns escrits on cada nen pot expressar les seves emocions, sentiments i pensaments més profunds de cada dia, per tal de compartir-los amb la resta. D’aquesta manera, es fomenta l’esperit d’empatia, ja que comparteixen experiències i es posen en la pell dels seus companys, riuen quan ells riuen i ploren quan ells ploren (Per exemple quan mor el pare d’un nen i tots conten la seva experiència o quan una de les companyes ha de deixar l’escola perquè se’n va a viure a un altre lloc).

Segons el meu parer, aquestes “cartes de la llibreta”, és un mètode molt interessant, ja que els nens aprenen a llegir i escriure a la vegada que obren el seu cor. Crec que d’aquesta forma els nens aprenen no només a expressar i exterioritzar els seus sentiment, cosa que a la nostra cultura es compara amb un símptoma de debilitat el qual s’ha d’amagar, sinó que aprenen a escoltar de veritat. D’aquesta manera, els nens adquireixen un nivell maduratiu del pensament i del llenguatge així com d’expressió, per damunt del que els pertocaria d’acord amb les seves edats biològiques (exemple de la nina que intenta expressar perquè no va sortir en defensa de la seva amiga, per tal que no fessin el mateix amb ella).

Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció, és el perfecte equilibri entre l’actitud democràtica i autoritària que aconsegueix el mestre. Els seus alumnes el respecten però quan creuen que no té la raó, li argumenten i expressen els seus ideals per tal de defensar-los i fer-li canviar d’opinió. És per exemple el cas del nen que és castigat sense provar la barca, projecte que havien fet amb molta il•lusió, per parlar durant la classe. Llavors els seus companys, surten en defensa seva i intenten convèncer al mestre de que el càstig és massa fort i que no hi guarda relació amb el que ha fet. A més a més, tenen tanta empati amb ell que són capaços de no anar-hi ells tampoc si no hi pot anar el seu company. Segons el meu parer, aquesta escena representa un gran valor empàtic per part d’aquest nens, que no tothom estaria disposat a fer.

Finalment m’agradaria destacar que aquest vídeo m’ha obert els ulls sobre quina és la vertadera feina d’un mestre i ara puc dir sense dubte que és transmetre als seus alumnes quina és la vertadera clau de la vida i aquesta és, segons el meu parer, ser feliç. D’aquesta manera aconseguirem una societat més justa, empàtica i equitativa on la gent tingui una millor qualitat de vida sense infermetats mentals, on tots desitgem el millor per als altres, on no hi hagi malícia als cors, on no importi el sexe, la raça o la condició social, física o mental perquè al cap i a la fi, tots som iguals. Tal i com diu el professor Kamamori:

Només serem feliços si els altres també ho són” (Toshiro Kamamori, Pensant en els altres).


Finalment, m’agradaria deixar constància d’una pàgina web que he trobat a Internet titulada “La educación de los hijos”. Aquesta m’ha semblat molt interessant, ja que tracta sobre com afavorir el desenvolupament en relació a l’acceptació de límits, de normes de convivència, del desenvolupament de l’autonomia i la competència social, entre d’altres a través de la disciplina democràtica.

A més a més, l’article et dona diferents estratègies i eines dirigides tant a pares com a educadors per tal d’ajudar-los a establir pautes de comportaments, límits i normes en els infants de manera que les vagin interioritzant i acceptant progressivament d’una manera eficient tit i assegurant la relació afectiva entre l’infant i l’adult.

L’enllaç a la pàgina web és el següent:

- http://centros4.pntic.mec.es/cp.la.inmaculada1/cuadernillo%202.htm

Dimarts 1 de Març de 2011: Que festegem el dia de les Illes Balears!

Avui no hem tingut classe d'Educació Socioemocional perquè és festiu per motiu del dia de les Illes Balears!