A la classe d'avui de l'assignatura de Socioemocional, hem treballat els diferents estils comportamentals dels pares i els seus possibles efectes sobre el desenvolupament de la personalitat del nen. Els estils que hem vist són l'autoritari, el permissiu i el democràtic.
Jo pens que no hauríem d'etiquetar tan rígidament els models educatius familiars, ja que cada família és un món al igual que la forma d'aquests d'educar als diferents fills. Però, no obstant això, crec que gràcies a aquesta divisió podem més o menys incloure els diferents models educatius familiars existents i d'aquesta manera, fer-nos una idea molt més aproximada de les característiques i conseqüències de cadascun en l'infant.
Segons el meu parer, la clau d'una per transmetre un aprenentatge adequat als infants, és l'equilibri entre els elements més positius de cada model, perquè l'excés o el defecte sempre duu arrelat mancances de diferents tipus que poden perjudicar el futur desenvolupament social i afectiu de l'infant.
Un altre aspecte que hem treballat, és la socialització de les emocions en les famílies, és a dir, les possibles estratègies que tenen les famílies per enfrontar-se a les emocions. Entre aquestes, podem trobar: la minimització o evitació, que consisteix en ignorar les emocions o reprimir-les; l'evitació o el càstig, on es castiga l'expressió emocional; el deixar fer, on no s'ofereixen estratègies per fer front les emocions; i, per últim, l'educació emocional positiva, on s'accepten les emocions com a elements útils per a créixer com a persones.
A continuació, Iñaki ens ha convidat a participar a un fòrum a través de la seva assignatura de modle. Aquest fòrum consisteix a fer una lectura reflexiva sobre l'article "La necesidad de establecer límites, estructura y expectativas" dels autors T.B. Brazelton i S.I. Greenspan, per tal de respondre a la següent pregunta: "És el càstig una eina educativa?". Aquesta ha estat la meva aportació.
1. Fes una lectura reflexiva sobre el capítol 5é: La necesidad de establecer límites, estructura y espectativas, del llibre "Las necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña necesita para vivir, crecer y aprender".
Segons el meu parer, els pares i educadors no han de fer servir el càstig com una eina educativa per controlar als infants principalment perquè aquests dos conceptes; “càstig” i “eina educativa” no són compatibles entre ells. Els adults no poden pretendre castigar a un nen i que això sigui suficient perquè entengui què ha fet malament i perquè, i esperar que no torni a passar com si el càstig fos una eina educativa que fes que el nen raoni i comprengui per ell mateix el què està bé o malament d’un dia per l’altre.
El càstig serà una eina que es podrà fer servir en un primer moment per regular o controlar una conducta no desitjada del l’infant però a la llarga, quan vegi que només és això i s’acostumi, el nen transgredirà la norma. I que serà després, el càstig físic? Al meu parer, això no es pot tolerar baix cap concepte, ja que degrada a l’infant i li transmetem que els problemes es poden solucionar amb la violència. Per tant, esperar que un nen deixi de fer una conducta no desitjada només per por al càstig, pot tenir com a conseqüència que el nen no porti a terme la conducta en presència de l’adult però si a les espatlles, quan el que es pretén és que el nen sigui capaç per ell mateix de distingir entre el que està bé i malament i actuï en conseqüència amb independència de la presència o no de l’adult.
És per això que, al meu parer, la millor manera d’educar als nens i transmetre’ls uns principis i unes regles, és per mitjà de l’afecte i l’estima en primer lloc, perquè només a partir d’això, podrem arribar al nen perquè accepti les normes. També és important raonar i reflexionar amb ell sobre el que ha fet perquè entengui perquè està malament. Una bona forma, seria fer un exercici d’empatia com per exemple dir-li: “a tu t’agradaria que et peguessin? Doncs no ho has de fer” o també podem fer-li partícip en la conseqüència que tindrà si transgredeix la norma. D’aquesta manera, el fem responsable dels seus actes i per tant afavorim l’autonomia, per exemple dir-li: “com puc impedir que facis això?, ajuda’m”. També se l’ha de fer entendre que aquesta conducta no ens agrada i que, diferenciant entre el nen (que sí ens agrada) i la conducta (que no ens agrada), fer-li entendre que no estem orgullosos d’això. Els adult també hem de tenir clar que tractem amb infants i que de vegades no tenen perquè saber que se pot o no fer, per tant seria important tenir ben definides dues o tres regles bàsiques des del principi de curs i repetir-les constantment. Inclús, les normes es poden consensuar entre tota la classe perquè d’aquesta manera facilitem el seu compliment i acceptació per part dels infants. Un altre aspecte important, és que l’adult sigui un model de bon comportament al que l’infant pugui imitar i que no adopti una doble moral (fes el que jo digui però no el que jo faci).
Un altre aspecte que m’agradaria destacar és que de vegades la culpa d’un mal comportament no el tenen només els nens, sinó que pot ser degut a pràctiques educatives avorrides i repetitives per part de la mestra. El que vull dir, és que els nens si estan entretinguts i concentrats en una tasca que els motiva i els agrada, no molesten ni adopten comportaments disruptius. Ans al contrari treballen pacíficament i amb il•lusió. El que jo proposo, és replantejar propostes d’activitats per tal que siguin significatives, que motivin i siguin interessant per l’infant que de segur que així no haurem de castigar-lo perquè estigui molestant.
Un altre aspecte que no hem d’oblidar tal i com exposa l’autor T.B. Brazelton y S.I. Greenspan a l’article “la necesidad de establecer límites, estructura y expectativas”, és que els nens tenen el desig d’agradar a les persones del seu entorn amb la qual cosa, actuen moguts per aquesta voluntat. Per tant, és important mantenir unes expectatives altes envers tots els infants en primer lloc, perquè afavorirà a la construcció d’una autoimatge i autoconcepte positiva d’ells mateixos, i en segon lloc perquè els nens no voldran defraudar als seus mestres que saben que són bons nens. Així, aquesta expectatives funcionaran a mode de “profecies d’autocompliment”.
En definitiva, hem de tenir clar que la construcció d’uns principis i uns valors adequats no és qüestió d’un dia per altre, sinó que requereix constància i l’ajuda del mestre per tal que no hi hagi incongruències (avui et sanciono però demà no), ja que només d’aquesta forma podrem poc a poc aconseguir que el nen interioritzi la norma i s’autorreguli de manera intrínseca per tal que el respecte a aquesta obeeixi no només al fet d’agradar als seus pares o la mestra, sinó al seu propi sistema de valors.
Apectes fonamentals a tenir en compte a l’hora de possar límits als infants:
- Donar raons.
- Els nens han de poder opinar.
- Establir normes reals.
- Fixar les normes des del primer moment.
- Establir límits raonables.
- Ser coherent.
- Normes concretes, simples i clares.
- Fer servir claus potitives. “respectar el material” en lloc de “prohibit trencar
el material”.
- Realitzar les normes de manera conjunta.
- Recordar les normes sempre que sigui necessari.
AMPLIANT L'HORITZÓ...
La sessió d'avui m'ha inspirat per parlar sobre un vídeo molt interessant que vaig veure ara fa ja un parell d'anys per primera vegada, titulat Pensant en els altres .
Voldria fer un comentari reflexiu sobre aquest vídeo, perquè em sembla que està molt relacionat amb els aspectes que estem donant en aquest moment a l’assignatura de Socioemocional sobre la importància d’expressar les emocions i ajudar a regular-les. D’aquesta manera, el mestre Toshiro Kamamori, posa en pràctica el que ell anomena “cartes de la llibreta”, on cada nen expressa les seves emocions més profundes per després, si vol, compartir-les amb els seus companys qui el recolzaran en els moments més durs i s’alegraran per ells en el moment més feliços, tal i com podem veure al vídeo.
A més a més, aquest mestre planteja una alternativa metodologica d'ensenyament-aprenentatge basada en el respecte, la col•laboració, l'empatia, potenciadora dels sentiments i afavoridora de la igualtat dels seus alumnes. És per això, que crec que tothom que vulgui exercir com a mestre hauria de veure aquest vídeo per aprendre una mica més sobre la importància d'expressar els sentiments i de treballar l'emapatia pensant en els altres...
Espero que us agradi tant com m'ha agradat a mi, gràcies.
Primera part
Segona part
Tercera part
Quarta part
Reflexió personal
El vídeo Pensant en els altres, és un documental que narra el curs acadèmic d’un any d’uns nens de 4at de primària del col•legi Minami Kodatsuno situat a un barri perifèric de Kanasawa, al Japó. El que aquesta classe té d’especial rau en el seu mestre, Toshiro Kamamori, que té una particular ideologia i metodologia d’ensenyament, i és que conjumina l’aprenentatge amb la diversió o, el que és el mateix, l’aprenentatge amb l’art de viure. Tal i com diu el presentador, aquest reportatge representa un càntic a la vida i a la manera d’aprendre a viure-la.
El professor Kamamori, va perdre dos fills quan aquests eren petits. És per això, i perquè té la sensació que cada vegada es valora menys la vida, que creu que el treball més important d’un mestre és ensenyar que la vida té un gran valor, amb la qual cosa estic totalment d’acord. La filosofia del procés d’ensenyament-aprenentatge que aquest mestre vol transmetre als seus alumnes, és que són aquí per ser feliços. És per això que comença cada nou curs escolar demanant als seus alumnes quin serà l’objectiu d’aquest any, al que els nens responen: “ser feliços”.
Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció, és la intensitat amb la que el professor Kamamori transmet als seus alumnes la importància d’experimentar l’alegria de viure aprofitant al màxim totes les oportunitat que els ofereix la vida (per exemple quan es llancen al riu amb la roba o quan juguen al barro, sense importar-los les conseqüències). Per ell, la finalitat de l’educació, per damunt d’ensenyar coneixements, és transmetre el valor de la felicitat. Terme que podem vincular amb el concepte de qualitat de vida. Segons ell, la recepta per a la felicitat és que cada nen ha de reafirmar els seus punts forts i els dels seus amics, i a l’inrevés per tal de crear uns lligams forts entre ells. És per això, que el mestre ha ideat un sistema que s’anomena “cartes de la llibreta” que consisteix en fer uns escrits on cada nen pot expressar les seves emocions, sentiments i pensaments més profunds de cada dia, per tal de compartir-los amb la resta. D’aquesta manera, es fomenta l’esperit d’empatia, ja que comparteixen experiències i es posen en la pell dels seus companys, riuen quan ells riuen i ploren quan ells ploren (Per exemple quan mor el pare d’un nen i tots conten la seva experiència o quan una de les companyes ha de deixar l’escola perquè se’n va a viure a un altre lloc).
Segons el meu parer, aquestes “cartes de la llibreta”, és un mètode molt interessant, ja que els nens aprenen a llegir i escriure a la vegada que obren el seu cor. Crec que d’aquesta forma els nens aprenen no només a expressar i exterioritzar els seus sentiment, cosa que a la nostra cultura es compara amb un símptoma de debilitat el qual s’ha d’amagar, sinó que aprenen a escoltar de veritat. D’aquesta manera, els nens adquireixen un nivell maduratiu del pensament i del llenguatge així com d’expressió, per damunt del que els pertocaria d’acord amb les seves edats biològiques (exemple de la nina que intenta expressar perquè no va sortir en defensa de la seva amiga, per tal que no fessin el mateix amb ella).
Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció, és el perfecte equilibri entre l’actitud democràtica i autoritària que aconsegueix el mestre. Els seus alumnes el respecten però quan creuen que no té la raó, li argumenten i expressen els seus ideals per tal de defensar-los i fer-li canviar d’opinió. És per exemple el cas del nen que és castigat sense provar la barca, projecte que havien fet amb molta il•lusió, per parlar durant la classe. Llavors els seus companys, surten en defensa seva i intenten convèncer al mestre de que el càstig és massa fort i que no hi guarda relació amb el que ha fet. A més a més, tenen tanta empati amb ell que són capaços de no anar-hi ells tampoc si no hi pot anar el seu company. Segons el meu parer, aquesta escena representa un gran valor empàtic per part d’aquest nens, que no tothom estaria disposat a fer.
Finalment m’agradaria destacar que aquest vídeo m’ha obert els ulls sobre quina és la vertadera feina d’un mestre i ara puc dir sense dubte que és transmetre als seus alumnes quina és la vertadera clau de la vida i aquesta és, segons el meu parer, ser feliç. D’aquesta manera aconseguirem una societat més justa, empàtica i equitativa on la gent tingui una millor qualitat de vida sense infermetats mentals, on tots desitgem el millor per als altres, on no hi hagi malícia als cors, on no importi el sexe, la raça o la condició social, física o mental perquè al cap i a la fi, tots som iguals. Tal i com diu el professor Kamamori:
“Només serem feliços si els altres també ho són” (Toshiro Kamamori, Pensant en els altres).
Finalment, m’agradaria deixar constància d’una pàgina web que he trobat a Internet titulada “La educación de los hijos”. Aquesta m’ha semblat molt interessant, ja que tracta sobre com afavorir el desenvolupament en relació a l’acceptació de límits, de normes de convivència, del desenvolupament de l’autonomia i la competència social, entre d’altres a través de la disciplina democràtica.
A més a més, l’article et dona diferents estratègies i eines dirigides tant a pares com a educadors per tal d’ajudar-los a establir pautes de comportaments, límits i normes en els infants de manera que les vagin interioritzant i acceptant progressivament d’una manera eficient tit i assegurant la relació afectiva entre l’infant i l’adult.
L’enllaç a la pàgina web és el següent:
- http://centros4.pntic.mec.es/cp.la.inmaculada1/cuadernillo%202.htm
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada