Dimarts 15 de Març de 2011: "L'escola ha de ser una olla provocadora d'emocions significatives en l'infant..."

A la sessió d'avui de l'assignatura de Socioemocional hem vist un Power Point titulat "L'escola i el treball de les emocions". Alguns dels aspectes que podem destacar són els següents:

- La imatge d'infant com a ésser capaç, actiu, potent, autònom, curiós, investigador, creatiu.
- La importància de La família com a companya de viatge en la confiança. És a dir, l'escola ha de fer sentir a la família part de la comunitat educativa tenint en compte i posant en valor la seva opinió.
- L'equip educatiu com a model per al creixement emocional dels nens. Importància de crear uns lligams d'ajuda i compromís entre l'equip educatiu per servir de model a l'infants.
- Importància de la figura del mestre com a referent afectiu i de seguretat de l'infant dins l'àmbit escolar.
- Educar les emocions suposa: coherència entre el que es fa i es demana; límits clars; afecte; distància; hàbits; reflexió (parar per pensar i pensar per avançar); optimisme ("Nada sin Alegria", Malaguzzi).
- El grup clase com a element fonamental per aprendre a viure en societat.“L’escola és com una societat en petit on es reprodueix tot el que està a fora d’allà”.

Finalment, m'agradaria destacar en referència a aquest darrer punt, una frase que m'ha cridat molt l'atenció i que dóna nom a l'entrada d'avui: "L'escola ha de ser una olla provocadora d'emocions significatives en l'infant". Crec què és molt interessant tenir això en compte perquè en el dia a dia de l'aula sorgeixen conflictes, aprenentatges, descobriments i successos en general que omplen de vida i alegria l'escola. És per això, que penso que aquesta metàfora de l'olla provocadora d'emocions significatives per l'infant defineix molt bé el fet que contínuament a l'escola sorgeixen esdeveniments que ens poden servir per treballar d'una manera espontània les emocions, aspecte que considero de suma importància durant aquestes edats.

A continuació, Iñaki ens ha mostrat una cançó infantil molt emotiva que m'agradaría mostrar-vos. Es titula "Paff el drac màgic".




ACTIVITAT ESCOLA 2: Escolta el vídeo de Paf el drac màgic i fes un comentari personal de la seva lletra, tenint com a referent el que hem treballat fina ara a l’assignatura.

Tal i com podem veure, la cançó "Paff el drac màgic" amaga baix aquestes metàfores la història d'un pare (drac Paff) que té una relació mot especial amb el seu fill (el nen). El pare és el seu model de referència i la persona amb qui ha establer un víncul afectiu segur. Ell li acompanya per tot arreu, juga amb ell, li dóna protecció quan té por i espanta tot allò que li vulgui fer mal. Gràcies a aquest vincle el nen pot descobrir, esplorar, conèixer autònomament i en definitiva crèixer, partint d'un referent segur i de confiança. Però arriba un dia en que el nen es fa gran i el pare l'ha de deixar partir i formar la seva família, la qual cosa moltes vegades està vinculat amb la mort del pare.

Aquesta cançó, m'ha produït tristesa i melancolía. Tristesa perquè al final el drac s'en va plorant al fons del mar perquè el nen l'ha deixat, i melancolía perquè em fa pensar en la meva infantesa i en que tot acaba algún dia...

Segons el meu parer, aquesta cançó treballa de manera molt conscient la separació i la importància del dol per superar les pèrdues, transmetent els sentiments per tal de poder assumir-lo i acceptar-lo finalment. Crec que el docents han d'ajudar i ensenyar als infants a transmetre allò que senten i pensen perquè els ajudarà a ser-ne conscients i poder regulars les seves emociones. A més a més, això evitarà possibles malalties mentals i emocionals de més grans. El que vull dir, és que hem de ser conscients que per exemple la mort és present i que no podem negar-la o fer com si no existís per tal d'evitar el sofriment dels infants perquè això farà que a la llarga sufreixin encara més. Jo penso que tot això no es pot deixar de treballar des de l'escola perquè forma part de la vida i com a tal mereix una especial atenció.Finalment, dir que escoltar aquesta cançó tan emotiva i bonica, m'ha inspirat per mostrar-vos una altra que escoltava jo quan era petita que m'agradava molt i encara a vui dia em continua agradant! La cançó es titula "Mi muñeca de trapo" i l'he treta d'un cassette una mica antic que venia amb un llibre de lectures per llegir durant les vacances d'estiu.

Aquesta cancó tracta sobre una nena que de petita tenía una pepa de tela però amb el temps, mentre la nena s'anava fent gran, la pepa cada vegada estava més vella i bruta. És per això, que la seva mare volía desfer-se d'ella i perquè pensava que la seva filla ja era gran i no la necessitava. No obstant això, la nena la volía tenir perquè, encara que s'havía fet gran, ara era ella qui la volía cuidar per les nits tal i com la pepa havía fet amb ella quan era petita.

Com podem veure, és una cançó molt emotiva que transmet moltes emocions (a mi personalment em produeix molta tristesa). La nena no es vol despendre's del seu objecte de confiança perquè li dóna molta seguretat. D'aquesta manera, la cançó treballa d'alguna manera el dol per la separació i la pèrdua, així com el fet d'anar creixent i fer-se gran.

Per escoltar la cançó, he realitzat un power point a on he adjuntat l'audio. Aquí el teniu, espero que us agradi!

Mi muñeca de trapo_Nieves Tobaruela

View more presentations or Upload your own.

AMPLIANT L'HORITZÓ...

- Beneficis de la música a l'etapa d'infantil.

En referència a tot el que hem tractat anteriorment, m’agradaria fer un petit comentari sobre la importància de treballar la música amb els infants i, més concretament, a la primera etapa del sistema educatiu; infantil.

Com ja sabem, la música és un element fonamental, ja que entre els beneficis d’aquesta pràctica, podem destacar els següents:

- Ajuda a desenvolupar l’autonomia de l’infant, ja que li ajuda a assumir la pròpia cura.
- La música té la característica d’apropar a les persones. La comunicació i relació entre les persones és més harmoniosa. Per tant, afavoreix les relacions socials.
- La música dona seguretat i confiança, ja que comparteixen un clima de confiança en que es senten segurs i compresos.
- Durant l’etapa d’alfabetització, els nens es veuen més estimulats a través de les cançons infantils perquè les síl•labes són rimades i repetitives, i van acompanyades de gestos, la qual cosa els ajuda a entendre millor el seu significat.
- La música també incideix de manera positiva en la memòria de l’infant per a l’aprenentatge d’idiomes i afavoreix el desenvolupament de la lògica en l’àrea de matemàtiques.
- Millora l’expressió corporal de l’ifant. Es produeix un major control i coordinació rítmica del cos. Per tant, millora la mobilitat i psicomotricitat de l’infant, ja que sincronitzen el moviment amb el ritme.
- Ajuda al desenvolupament intel·lectual, auditiu, sensorial, de la parla i motriu, en una etapa en la que el nen comença a expressar-se de múltiples maneres.
- Estimula les connexions del cervell, ja que l’infant es troba en un ambient ric en estímuls.
- Afavoreix la pronuncia, ja que practica el llenguatge al repetir les cançons, alhora que expandeix el seu vocabulari.
- Estimula la creativitat de l’infant, ja que els fa més sensibles a qualsevol tipus d’art.
- La música ajuda a reconèixer, expressar i gestionar les pròpies emocions i sentiments.
- És una forma lúdica d’aprendre per la qual cosa afavoreix la motivació.
- La música és un element fonamental per al desenvolupament afectiu, ja que es sol associar una cançó amb un moment afectiu.
- La música crea rutina la qual cosa és fonamental a aquestes primeres edats per a garantir la seguretat emocional de l’infant perquè els ajuda a preveure i anticipar-se al que vindrà després.
- Desenvolupa un fort vincle afectiu, la qual cosa contribueix a la seva intel·ligència emocional.

En definitiva, la música és un dels estímuls més efectius a l'hora d'afavorir l'evolució i l'aprenentatge, tant psíquic com físic, dels nens, alhora que viuen una experiència lúdica i dinàmica amb la que gaudir mentre aprenen.

Per mor d’això, m’agradaria mostrar-vos un pàgina web que he trobat a Internet, que exposa tot un recull de Cançons per als Infants a càrrec de l’autora Maite Tarragó. Crec que aquesta és una pàgina que tota mestra d’infantil ha d’incloure en el seu repertori d’activitats per tal de treballar amb els infants, ja que podrà ser molt útil de cara a la nostra futura feina.

La Pàgina web recomanada és la següent:
-http://www.iesronda.org/professor/mtarrago/canconer/canconer.htm

La bibliografia emprada per realitzar la ressenya és la següent:
-http://www.guiainfantil.com/servicios/musica/beneficios.htm
-http://www.cosasdebebes.com/beneficios-de-la-musica-para-los-ninos/
-http://www.webdelbebe.com/primeros-pasos/importancia-de-la-musica-en-los-ninos.html
-http://www.eduquemosenlared.com/es/index.php/articulos-maestros/133-importancia-musica-inicial
-http://www.conmishijos.com/expertos-familia/beneficios_de_la_musica_en_los_ninos/113

Dijous 10 de Març de 2011: La meva escola ideal seria un lloc en que hi haguès moltes orelles verdes...

Avui a la classe de Socioemocional, Iñaki ens ha plantejat la següent qüestió per tal que reflexionem:

ACTIVITAT L'ESCOLA 1: Com hauria de ser l'escola dels nostres dies per a donar resposta educativa a les necessitats emocionals dels infants. Tinguis en compte:

1. Filosofia: Segons el meu parer, l'escola dels nostres dies, hauria de ser un lloc en que tots els agents que intervenen (pares, educadors, infants) es sentissin acollits i tinguessin confiança pel que allí es fa. També és molt important, establir un vincle afectiu fort. Aquesta escola ha donar cabuda a tots els infants i respectar el diferents ritmes d’aprenentatge per donar resposta a les necessitats educatives de tots ells. A més a més, tots els mestres hauran de tenir una orella verde per tal d'escoltar dels infants tot allò que els vulguin contar. Formació continuada del professorat. Sensibilitat cap a les problemàtiques socials del moment (dificultats econòmiques, diferents tipologies familiars, ajustar la resposta educativa, etc.).

2. Objectius: L'objectiu principal, és que tots treballin de forma conjunta pel benestar de l'infant i per transmetre-li els principis, els valors i l'educació de forma coherent. Per això, és important que parlin sobre el model que volen tranmetre per anar tots a la una. Desenvolupament integral(emocional estable i establiment de vincles).Treballar de manera holística. Funcionalitat de l'aprenentatge en el present.

3. Models: Els models han de ser coherents amb el que es vol transmetre. Els mestres i pares, no poden tenir un doble moral, sinó que han d'actuar en conseqüència. Salut de l'infant: benestar físic, emocional i social. Qualitat de vida.


A continuació, Iñaki ens ha mostrat un quadre titulat "Història de l'educació infantil: models d'eduació infantil". Els tres models d'eduació infantils presents al llarg de la hitòria eren: la guarderia/asilo, sorgit arran de la industrialització i consegüent incorporació de la dona en el món laboral. L'objectiu principal d'aquest, era guardar al nen mentre els padres treballaven; l'escola infantil, en la qual es considera que aquesta etapa té un valor educatiu i pretén compensar les desigualtats; i la casa del nen, centrada en les necessitats de l'infant (protecció, salut, seguretat afectiva i emocional, joc, explorar, etc.)

Altres aspectes que hem treballat a la classe d'avui, fan referència a l'article titulat "Retrato de dos modelos de família". D'aquesta manera, entre tots hem aportant diferents conseqüències que poden ocurrir quan els infants que venen d'aquests models educatius a les seves famílies, arriben a les escoles.

- Es produeixen situacions de conflictes
- Com que els pares sempre li han donat tot, no tenen eines per resoldre conflictes a classe.
- Regles diferents a la família i l’escola.
- Importància del procés d’adaptació, perquè han de passar d’un sistema a altre.
- Això genera en l’infant angoixa, estrès, incongruències, voler cridar l’atenció, plorar. Això provoca desestructuració en el nen.
- Aquesta situació es traspassa als altres nens.
- Es poden generar dificultats d’aprenentatge. Piràmide de Màslow. Fins que no tenen aquestes necessitats cobertes (de fisiologia, seguretat, afiliació i reconeixement), no podran aprendre, explorar i tenir curiositat pel seu voltant, és a dir, arribar al últim estadi; l'autorealització.

- Quan entrem en una nova situació, gestiones/regules les emocions de manera diferent.
- Com a mestres d'infantil, hem d'establir vincles afectius perquè és la manera d'educar i estructurar. Seguretat i confiança. - Importància d'establir vincles entre l'escola i les famílies perquè col·laborin en la tasca comuna d'educar al nen.


Finalment, vam realitzar una mena de Rolplaying en el qual jo em vaig possar en el lloc d'uns pares que accepten que han estat fent malament les coses amb el seu fill en quant a l'estil educatiu que han dut a terme, i que van a parlar amb la mestra (Marina) per tal de reconèixer-lo i veure com poden canviar.

Entre tots, vam arribar a la conclusió que si ens trobessin en un cas com aquest, el mestre hauria de seguir els següents passos:

1. Parlar en present i en clau positiva. Fer que es sentin còmodes, acollir-los, tranquil·litzar-los, no donar-los tota la culpa, dir-los que ara ho estan fent bé perquè volen canviar la situació. El mestre podria dir: “estic encantada de poder tenir aquesta conversa perquè serà molt beneficiosa pel teu fill”.
2. Llavors tractar aspectes com què fer, rutines, activitats, etc.
3. Al final fer un Planning i complir-lo.El més important és ajudar als pares a prendre consciencia de la situació. Fer que el que tu pensis ho diguin en boca d’ells. D’aquesta manera, establim i cuidem el vincle afectiu i fa que acceptin millor allò que han de fer. El mestre no ha d’actuar com una persona superior als pares, sinó que tots estem al mateix nivell. També hem de recordar que no els hem de donar consells si no els demanen.


AMPLIANT L'HORITZÓ...

MARI CARMEN DÍEZ NAVARRO

Mari carmen diez Navarro és Psicopedagoga especialitzada en Educació Infantil, asessora de formació a docents, membre del Consell de Redacció de la revista in-fàn-ci-a, coordinadora pedagògica d’una escola infantil anomenada Aire Libre d’Alacant i membre de l’Associació Mundial per la Salut Mental Infantil (ASMI). A més a més, és autora de nombrosos llibres com ara “Mi escuela sabe a Naranja”, “El piso de abajo de la escuela” o “La oreja verde de la escuela”, etc.


Maria Carmen Díez ha aportat una nova visió de l’Eduació Infantil a partir de la seva pràctica diària. Ha aportat grans saber sobre una escola de la vida en la que ja no és protagonista la M de mamà. Una escola a on s’estudia, es viu i es sent; en la que es treballa la mort, els monstruos, els nuvis i la por; a on es canten cançons, s’inventen històries, es sommia amb fades; a on la vida entra dins l’aula a mode de caragol, avis o pares mecànics. I tot això relacionant els coneixements perquè els infants adquireixin un aprenentatge significatiu i funcional en que tot estigui relacionat i no segmentat per àrees curriculars. En definitiva, Mari Carmen Díez proposa una organització de l'escola treballant en forma de projectes, en els quals el nen és el protagonista i agent actiu del seu propi aprenentatge.

Tal i com diu Mari Carmen en una de les seves poesies, mentre que l’ofici del mestre és aprendre, l’ofici del nen és...

“El oficio del niño es descubrir,
curiosear la vida
y jugarla
y vestirla de blanco
de blanco: nuevo que no de blanco: limpio ni de blanco: inocente
de blanco: nuevo porque cada una de las miradas de cada uno de los niños sobre la realitdad es un reinventar la vida, es un hermoso principio,
una aventura diaria. Y un auténtico privilegio cargado de fuerza y de sentido".

(Mari Carmen Díez)


El motiu pel qual he realitzat aquesta resenya sobre l'autora Mari Carmen Díez, és per comentar un dels seus grans llibres titulat “La oreja verde de la escuela” i que he relacionat amb l’activitat de la sessió davui; “com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants”.

Segons el meu parer, allò més important i pincipal per tal de donar resposta a les necessitat emocionals dels infants és tenir una orella verda per poder escoltar-los. Aquesta metàfora, extreta d'un poema de Gianni Rodari, significa que els nens tenen una orella verda, en el sentit que veuen el món des d'un punt de vista obert, vigilant, atent i lliure, que les persones adultes no hauríen de perdre quan créixen, ja que els nens senten més enllà del so, coses que per al sentit adult resulten inimaginables. L’adult no hauria d'oblidar que un dia també les va escoltar. Per tant, Mari Carmen tracta d’arribar a mestres i educadors, a partir del seu llibre, transmetint la idea de la necessitat d’educar les nostres orelles perquè singuin verdes, perquè escoltin aquelles coses dels nens que no tothom pot escoltar i, en definitiva, per ser sensibles als seus gustos, interessos i necessitats dels infants.

És per això, que he vist oportú reflectir aquest llibre en la meva carpeta d’aprenentatge de la sessió d’avui, perquè penso que l’escola dels nostres dies hauria de ser un lloc on hi hagués moltes orelles verdes per tal de donar resposta a les necessitats emocioanals dels infants, ja que només escoltant-los de veritat serem sensibles a les seves necessitats emocionals i podrem actuar en conseqüència.


Finalment, m'agradaria deixar constància del poema de Gianni Roderi d'on Mari Carmen Díez va extreure aquesta metàfora. El poema és el següent:


Un señor maduro con una oreja verde

"Un señor maduro con una oreja verde

Un día, en el expreso de Soria a Monterde,
Vi que subía un hombre con una oreja verde.

No era ya un hombre joven sino más bien maduro,
Todo menos su oreja, que era de un verde puro.

Cambié pronto de asiento y me puse a su lado
Para estudiar el caso de cerca y con cuidado.

Le pregunté: –Esa oreja que tiene usted, señor,
¿Cómo es de color verde si ya es usted mayor?

Puede llamarme viejo –me dijo con un guiño–
Esa oreja me queda de mis tiempos de niño.

Es una oreja joven que sabe interpretar
Voces que los mayores no llegan a escuchar:

Oigo la voz del árbol, de la piedra en el suelo,
Del arroyo, del pájaro, de la nube en el cielo.

Y comprendo a los niños cuando hablan de esas
cosas que en la ireja madura sesultan misteriosas…

Eso me contó el hombre con una oreja verde
Un día, en el expreso de Soria a Monterde".

(Gianni Rodari)


Les pàgines web emprades per a l’elaboració de la meva resenya han estat les següents:
- http://www.carmendiez.com/IMAGES/Forat/Cuadernos%20de%20Pedagog%C3%ADa/Magisterios%20con%20huella.pdf
- http://books.google.es/books?id=DkiUoi6-nCQC&pg=PA34&lpg=PA34&dq=oreja+verde+de+Maricarmen+diez&source=bl&ots=clZvjlDVan&sig=s2wPFSCfQpUtt8vAjYwwbBZ9MIs&hl=es&ei=heKATeaoMdCwhAfFn-CbBw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=9&ved=0CDwQ6AEwCA#v=onepage&q&f=false

Pels que en volgueu saber més, aquí teniu l'enllaç al seu bloc:
- http://www.carmendiez.com/


A continuació, m’agradaria deixar constància d’un seguit de pàgines web molt interessants que he trobat a Internet i que tracten sobre com donar resposta a les necessitats emocionals dels infants des de l’àmbit escolar i familiar. Aquí teniu els enllaços i una breu explicació de cadascun:

“Necesidades Emocionales Infantiles”: Aquest és un blog que de manera molt clara i fàcil, tracta el tema de les emocions a la primera infància. D’aquesta manera, tracta aspectes com ara la importància d’establir un vincle afectiu segur per tal de poder sortir a explorar i crear altres vincles com pot ser la docent, sense que això signifiqui substituir a la mare. Gràcies a això, el nen anirà adquirint eines per afrontar els conflictes.
- http://blogpeques.com/necesidades-emocionales-infantiles-2/

"La escuela y el desarrollo social y emocional: el clima escolar”: Aquest és un document pdf que també explica de manera molt clara els beneficis d’un correcte desenvolupament emocional per l’infant, ja que podrà aprendre, experimentar, descobrir, estar motivat, ser conscient dels seus sentiments, etc. Tot això, haurà de treballar-se tant a l’àmbit familiar com escolar.Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció, és que l’article exposa que la intel•lectualitat està molt relacionada amb l’afectivitat, però que les institucions educatives estan més preocupades pel programa acadèmic que per l’afectivitat.Segons el meu parer, tot el tema de les emocions, sobre tot a la primera infància, és una qüestió prou important com per integrar-la totalment en el currículum i que formi part de la vida diària d’aula, i que no es treballi únicament com una activitat aïllada i deslligada de tot.Finalment, l’article exposa la importància que, des de l’escola, es crei un ambient favorable (agradable, acullidor, harmónic, sa) per expressar i treballar les emocions perquè això li permetrà al nen fer-se responsable dels seus actes, prendre consciència d’ell mateix i dels altres.
http://www.educativo.utalca.cl/medios/educativo/articulosydoc/clima_escolar.pdf

“Inteligencia emocional en la escuela infantil”: Aquest és l’enllaç d’un artícle periodístic realitzat per Francisco Oñate Marín titulat “La intel·ligència emocional en la escuela infantil”. Aquests tracta aspectes tan interesants com ara què és la intel•ligència emocional, com és el desenvolupament afectiu del nen a l’etapa infantil i com aconseguir el desenvolupament emocional de l’infant, entre d’altres. A més a més, defineix aspectes que estan íntimament relacionats amb el desenvolupament emocional com ara l’autoconeixement, l’automotivació, l’autocontrol i l’empatia.
- http://www.ellapicero.net/node/2043

- Lectura reflexiva de l'article "Condiciones de la escuela"

D'aquesta lectura m'agradaría destacar, a banda dels tres models d'escola existents(guarderia asilo, escola infantil i casa del niño) mencionants anteriorment, l'objectiu principal de l'escola d'avui. Aquest és que l'infant no només desenvolupi les seves capacitats més cognitives i instrumentals sinó que, a més a més, el preparin per a desenvolupar una major qualitat de vida personal i social. En definitiva, l'educació d'avui ha de garantir la seguretat emocional i de benestar de l'infant, ja que només preservant aquesta darrera, aconseguirà millors resultats acadèmics en l'àmbit escolar.

Dimarts 8 de Març de 2011: "Quan solucionem un problema a un nen, li estem privant d'una oportunitat per aprendre..."

Avui hem començat la classe de Socioemocional parlant sobre la disciplina inductiva. Aquest és un estil educatiu basat en la relació equilibrada entre l'afecte i les exigències demanades segons l'edat de l’ infant. Les característiques fonamentals d’aquest estil educatiu, és que la norma està consensuada entre qui la posa i qui l’ha d’obeir. És per això, l’infant pot aportar raons per canviar-les o modifica-les. A més a més, les normes són predicibles. Tot això fa que l’infant cada vegada es faci més autònom i prengui consciència de la importància de la paraula com a eina per convèncer i fer canviar la opinió de l’altre, i no recórrer a baralles o crits.

Un altre aspecte que vam tractar, fa referència a la importància de l’establiment de normes. Personalment, vaig comentar que aquelles normes fonamentals que de les que no podem prescindir, són les que faciliten la convivència entre els grups humans.

Cal destacar, que en el cas dels infants, les normes s’han de consensuar des del principi, la qual cosa facilitarà que es coneguin des del primer moment perquè no hi hagin confusions. D’aquesta forma, els infants aprenen a viure democràticament consensuant les normes, la qual cosa farà que siguin millor acceptades i entenguin per què les han de complir. No obstant això, hi ha normes a infantil que no són discutibles, com ara no pegar, no trencar el material.

Altres companyes, també van mencionar la importància que, sobretot a infantil, es positivitzi el llenguatge de manera que en lloc de dir “NO pegar”, diríem “respectem el material, els companys”, etc. O també fent un exercici d’empatia “que t’agradaria que t’ho fessin a tu? No, doncs no ho facis”.

En definitiva, el procés d’interiorització, acceptació i coneixement de les normes fa que els nens s’autoregulin i siguin més autònoms.


Acontinuació, ens ha repartit un artícle titulat "Retrato de dos modelos educativos", sobre el qual ens ha encomanat realitzar la següent activiat.

ACTIVITAT 7: LECTURA DE L'ARTICLE "RETRATO DE DOS MODELOS DE FAMÍLIA"

1. Quines són per a tu les idees més significatives de les dos tipologies que planteja.

MODEL HIPERPROTECTOR:

- Les famílies pretenen resoldre tots els conflictes que se li plantegen al fill.
- Volen satisfer tots els desitjos materials sigui quin sigui.
- L’infant acaba esdevenint un ésser que només vol rebre sense fer res, la qual cosa el du a pensar que es poden aconseguir les coses sense fer cap esforç.
- Al nen li arriben dos missatges: d’una banda, “no et preocupis de res, els teus pares t’ho resoldran tot”; i, d’altra banda, el nen acaba per pensar que no pot resoldre res autònomament cap problema la qual cosa acaba esdevenint com a una profecia d’autocompliment.

MODEL DEMOCRÀTIC-PERMISIU:

- Tots els membres del nucli familiar discuteixen sobre qüestions relacionades amb la direcció de la família.
- Les opinions dels pares i dels fills són equivalents, és a dir, totes tenen el mateix grau d’importància.
- Les regles i sancions es valoren conjuntament.
- Els nens acaben convertint-se en petits tirans que controlen totes les decisions familiars, amb la qual cosa els pares acaben cedint a qualsevol petició per tal de no discutir.

2. Fes una breu reflexió sobre elles i destaca les conseqüències que, al teu parer, poden tenir per al desenvolupament futur de l’infant.

CONSEQÜÈNCIES EN EL DESENVOLUPAMENT DE L'INFANT:

- Tots els membres del nucli familiar discuteixen sobre qüestions relacionades amb la direcció de la família.
- Les opinions dels pares i dels fills són equivalents, és a dir, totes tenen el mateix grau d’importància.
- Les regles i sancions es valoren conjuntament.
- Els nens acaben convertint-se en petits tirans que controlen totes les decisions familiars, amb la qual cosa els pares acaben cedint a qualsevol petició per tal de no discutir.
- Aquests infants, quan surtin del nucli familiar veuran que la realitat és molt diferent i que ningú els solucionarà els problemes ni els donaran el que vulguin sense fer cap esforç.
- Aquesta nova realitat els produirà incongruències i frustracions internes.
- No tindran eines per resoldre els conflictes per ells mateixos.
- Pot arribar un punt en que la situació familiar sigui insostinguda.
- Els nens acaben sent petits tirans que fan el que siguin per aconseguir el que volen. El problema rau en que de petit pot ser només és un cotxe de joguina, però de majors poden tenir problemes amb la justícia.
- La falta de límits pot provocar en l’infant la no regulació d’ell mateix, la dificultat de estar dins una societat reglada per normes de convivència que la faciliten, amb la qual cosa no s’adaptarà.
- El nen pot arribar a no donar-li valor a les coses perquè sempre li han donat i permès tot.
- El nen pot arribar a ser egoista perquè sempre ha tingut tot per només per ell i no ha aprés la importància de compartir amb els altres.
- Aquesta situació familiar i interna pot donar com a conseqüència problemes psicològics i mentals molt greus tant en els pares com en els fills.

En definitiva, voldria destacar, tal i com he comentat en alguna ocasió, que els extrems mai són bons. Per tant, la clau d’un bon lideratge i una bona relació entre pares i fills, rau en l’equilibri entre els diferents models educatius per tal d’agafar el millor de cada fórmula. D’aquesta manera, tal i com podem veure amb el professor Toshiro Kamamori del vídeo “pensant en els altres”, obtindrem un perfecte equilibri entre autoritat i afecte que tot infant necessita.

Altres aspectes treballats a la sessió d'avui, relacionats amb la lectura fan referència a dues frases que Iñaki ens ha escrit i que nosaltres hem hagut d'acabar de diferents maneres. Això és el que ha sortit:

Si ens posem en el lloc de l’infant, el suplantem i és possible que...
- L’infravalorem.
- No sàpiga qui és.
- Adopti un paper que no el pertoca.
- Hagi de solucionar problemes i qüestions que no li corresponen.

Si no limitem és possible que...
- Es converteixin en un petit tirans.
- Que facin el que volen.
- Que no respectin les normes ni l’autoritat.
- Es frustrin quan vegin la vertadera realitat de la vida.
- Els pares els consentin tot i no tinguin consciència del valor de les coses i que aquestes requereixen un esforç.

Per finalitzar la sessió d'avui, Iñaki ens ha escrit una frase a la pissarra per tal que reflexionem sobre allò. La frase i la meva reflexió és la següent:

“Cuando solucionamos un problema al niño, le privamos de una oportunidad de aprender”

Segons el meu parer, això és totalment cert perquè si li donem a l’infant tot fet li fem veure que pot aconseguir tot allò que vulgui sense cap mena d'esforç, la qual cosa no s’ajusta a la realitat. A més a més, equivocar-se és un símptoma d’aprenentatge i si no es brinda aquesta oportunitat, estem privant al nen de que ho descobreixi per ell mateix i la satisfacció que això comporta.


AMPLIANT L'HORITZÓ...

Finalment, m'agradaria fer un petit comentari sobre algunes pàgines molt interessant que he cercat a Internet i que tracten tots aquests aspectes que hem anat mencionant darrerament.

L'enllaç a les pàgines web són les següents:

Aquest és un document en format PDF titulat "Desarrollo personal-social en el ambito familiar" de l'autor Félix López Sánchez, on tracta el tema de la disciplina inductiva, la qual hem treball a la sessió d'avui.

Segons l'autor, els pares ha de recórrer a formes inductives de disciplina amb les seus fills a mesura que aquests van creixent, de manera que des de que comencen a entendre el llenguatge oral li argumenten el perquè de les exigències socies. Gràcies a això, el nen podrà d'una banda, interioritzar les normes no perquè les imposen, sinó perquè les creu necessàries i, d'altra banda, els pares podran controlar certes conductes que de vegades són injustificades.
http://www.aidex.es/publicaciones/jorn-cc/cc-08.pdf


Aquest article titulat "Estrategias de intervención de comportamientos disruprivos en menores de edad" de l'autor Gonzalo Rodríguez, tracta aspectes també molt interessants com ara: les necessitats de la infància; els criteris educatiues de les figures d'apego; les característiques de la disciplina inductiva (aspecte tracta a la sessió d'avui); l'aplicació de les conseqüències; i les actituds necessàries per abordar els conflictes, entre d'altres.

http://dialogodialogo-losrealejos.es/documentos/Estrategias_de_intervencion.pdf

Dijous 3 de Març de 2011: El vincle afectiu com a base del desenvolupament emocional de l’infant...

A la classe d'avui de l'assignatura de Socioemocional, hem treballat els diferents estils comportamentals dels pares i els seus possibles efectes sobre el desenvolupament de la personalitat del nen. Els estils que hem vist són l'autoritari, el permissiu i el democràtic.

Jo pens que no hauríem d'etiquetar tan rígidament els models educatius familiars, ja que cada família és un món al igual que la forma d'aquests d'educar als diferents fills. Però, no obstant això, crec que gràcies a aquesta divisió podem més o menys incloure els diferents models educatius familiars existents i d'aquesta manera, fer-nos una idea molt més aproximada de les característiques i conseqüències de cadascun en l'infant.

Segons el meu parer, la clau d'una per transmetre un aprenentatge adequat als infants, és l'equilibri entre els elements més positius de cada model, perquè l'excés o el defecte sempre duu arrelat mancances de diferents tipus que poden perjudicar el futur desenvolupament social i afectiu de l'infant.

Un altre aspecte que hem treballat, és la socialització de les emocions en les famílies, és a dir, les possibles estratègies que tenen les famílies per enfrontar-se a les emocions. Entre aquestes, podem trobar: la minimització o evitació, que consisteix en ignorar les emocions o reprimir-les; l'evitació o el càstig, on es castiga l'expressió emocional; el deixar fer, on no s'ofereixen estratègies per fer front les emocions; i, per últim, l'educació emocional positiva, on s'accepten les emocions com a elements útils per a créixer com a persones.

A continuació, Iñaki ens ha convidat a participar a un fòrum a través de la seva assignatura de modle. Aquest fòrum consisteix a fer una lectura reflexiva sobre l'article "La necesidad de establecer límites, estructura y expectativas" dels autors T.B. Brazelton i S.I. Greenspan, per tal de respondre a la següent pregunta: "És el càstig una eina educativa?". Aquesta ha estat la meva aportació.

1. Fes una lectura reflexiva sobre el capítol 5é: La necesidad de establecer límites, estructura y espectativas, del llibre "Las necesidades básicas de la infancia. Lo que cada niño o niña necesita para vivir, crecer y aprender".

Segons el meu parer, els pares i educadors no han de fer servir el càstig com una eina educativa per controlar als infants principalment perquè aquests dos conceptes; “càstig” i “eina educativa” no són compatibles entre ells. Els adults no poden pretendre castigar a un nen i que això sigui suficient perquè entengui què ha fet malament i perquè, i esperar que no torni a passar com si el càstig fos una eina educativa que fes que el nen raoni i comprengui per ell mateix el què està bé o malament d’un dia per l’altre.

El càstig serà una eina que es podrà fer servir en un primer moment per regular o controlar una conducta no desitjada del l’infant però a la llarga, quan vegi que només és això i s’acostumi, el nen transgredirà la norma. I que serà després, el càstig físic? Al meu parer, això no es pot tolerar baix cap concepte, ja que degrada a l’infant i li transmetem que els problemes es poden solucionar amb la violència. Per tant, esperar que un nen deixi de fer una conducta no desitjada només per por al càstig, pot tenir com a conseqüència que el nen no porti a terme la conducta en presència de l’adult però si a les espatlles, quan el que es pretén és que el nen sigui capaç per ell mateix de distingir entre el que està bé i malament i actuï en conseqüència amb independència de la presència o no de l’adult.

És per això que, al meu parer, la millor manera d’educar als nens i transmetre’ls uns principis i unes regles, és per mitjà de l’afecte i l’estima en primer lloc, perquè només a partir d’això, podrem arribar al nen perquè accepti les normes. També és important raonar i reflexionar amb ell sobre el que ha fet perquè entengui perquè està malament. Una bona forma, seria fer un exercici d’empatia com per exemple dir-li: “a tu t’agradaria que et peguessin? Doncs no ho has de fer” o també podem fer-li partícip en la conseqüència que tindrà si transgredeix la norma. D’aquesta manera, el fem responsable dels seus actes i per tant afavorim l’autonomia, per exemple dir-li: “com puc impedir que facis això?, ajuda’m”. També se l’ha de fer entendre que aquesta conducta no ens agrada i que, diferenciant entre el nen (que sí ens agrada) i la conducta (que no ens agrada), fer-li entendre que no estem orgullosos d’això. Els adult també hem de tenir clar que tractem amb infants i que de vegades no tenen perquè saber que se pot o no fer, per tant seria important tenir ben definides dues o tres regles bàsiques des del principi de curs i repetir-les constantment. Inclús, les normes es poden consensuar entre tota la classe perquè d’aquesta manera facilitem el seu compliment i acceptació per part dels infants. Un altre aspecte important, és que l’adult sigui un model de bon comportament al que l’infant pugui imitar i que no adopti una doble moral (fes el que jo digui però no el que jo faci).

Un altre aspecte que m’agradaria destacar és que de vegades la culpa d’un mal comportament no el tenen només els nens, sinó que pot ser degut a pràctiques educatives avorrides i repetitives per part de la mestra. El que vull dir, és que els nens si estan entretinguts i concentrats en una tasca que els motiva i els agrada, no molesten ni adopten comportaments disruptius. Ans al contrari treballen pacíficament i amb il•lusió. El que jo proposo, és replantejar propostes d’activitats per tal que siguin significatives, que motivin i siguin interessant per l’infant que de segur que així no haurem de castigar-lo perquè estigui molestant.

Un altre aspecte que no hem d’oblidar tal i com exposa l’autor T.B. Brazelton y S.I. Greenspan a l’article “la necesidad de establecer límites, estructura y expectativas”, és que els nens tenen el desig d’agradar a les persones del seu entorn amb la qual cosa, actuen moguts per aquesta voluntat. Per tant, és important mantenir unes expectatives altes envers tots els infants en primer lloc, perquè afavorirà a la construcció d’una autoimatge i autoconcepte positiva d’ells mateixos, i en segon lloc perquè els nens no voldran defraudar als seus mestres que saben que són bons nens. Així, aquesta expectatives funcionaran a mode de “profecies d’autocompliment”.

En definitiva, hem de tenir clar que la construcció d’uns principis i uns valors adequats no és qüestió d’un dia per altre, sinó que requereix constància i l’ajuda del mestre per tal que no hi hagi incongruències (avui et sanciono però demà no), ja que només d’aquesta forma podrem poc a poc aconseguir que el nen interioritzi la norma i s’autorreguli de manera intrínseca per tal que el respecte a aquesta obeeixi no només al fet d’agradar als seus pares o la mestra, sinó al seu propi sistema de valors.

Apectes fonamentals a tenir en compte a l’hora de possar límits als infants:

- Donar raons.
- Els nens han de poder opinar.
- Establir normes reals.
- Fixar les normes des del primer moment.
- Establir límits raonables.
- Ser coherent.
- Normes concretes, simples i clares.
- Fer servir claus potitives. “respectar el material” en lloc de “prohibit trencar
el material”.
- Realitzar les normes de manera conjunta.
- Recordar les normes sempre que sigui necessari.


AMPLIANT L'HORITZÓ...

La sessió d'avui m'ha inspirat per parlar sobre un vídeo molt interessant que vaig veure ara fa ja un parell d'anys per primera vegada, titulat Pensant en els altres .

Voldria fer un comentari reflexiu sobre aquest vídeo, perquè em sembla que està molt relacionat amb els aspectes que estem donant en aquest moment a l’assignatura de Socioemocional sobre la importància d’expressar les emocions i ajudar a regular-les. D’aquesta manera, el mestre Toshiro Kamamori, posa en pràctica el que ell anomena “cartes de la llibreta”, on cada nen expressa les seves emocions més profundes per després, si vol, compartir-les amb els seus companys qui el recolzaran en els moments més durs i s’alegraran per ells en el moment més feliços, tal i com podem veure al vídeo.

A més a més, aquest mestre planteja una alternativa metodologica d'ensenyament-aprenentatge basada en el respecte, la col•laboració, l'empatia, potenciadora dels sentiments i afavoridora de la igualtat dels seus alumnes. És per això, que crec que tothom que vulgui exercir com a mestre hauria de veure aquest vídeo per aprendre una mica més sobre la importància d'expressar els sentiments i de treballar l'emapatia pensant en els altres...

Espero que us agradi tant com m'ha agradat a mi, gràcies.

Primera part




Segona part




Tercera part




Quarta part




Reflexió personal

El vídeo Pensant en els altres, és un documental que narra el curs acadèmic d’un any d’uns nens de 4at de primària del col•legi Minami Kodatsuno situat a un barri perifèric de Kanasawa, al Japó. El que aquesta classe té d’especial rau en el seu mestre, Toshiro Kamamori, que té una particular ideologia i metodologia d’ensenyament, i és que conjumina l’aprenentatge amb la diversió o, el que és el mateix, l’aprenentatge amb l’art de viure. Tal i com diu el presentador, aquest reportatge representa un càntic a la vida i a la manera d’aprendre a viure-la.

El professor Kamamori, va perdre dos fills quan aquests eren petits. És per això, i perquè té la sensació que cada vegada es valora menys la vida, que creu que el treball més important d’un mestre és ensenyar que la vida té un gran valor, amb la qual cosa estic totalment d’acord. La filosofia del procés d’ensenyament-aprenentatge que aquest mestre vol transmetre als seus alumnes, és que són aquí per ser feliços. És per això que comença cada nou curs escolar demanant als seus alumnes quin serà l’objectiu d’aquest any, al que els nens responen: “ser feliços”.

Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció, és la intensitat amb la que el professor Kamamori transmet als seus alumnes la importància d’experimentar l’alegria de viure aprofitant al màxim totes les oportunitat que els ofereix la vida (per exemple quan es llancen al riu amb la roba o quan juguen al barro, sense importar-los les conseqüències). Per ell, la finalitat de l’educació, per damunt d’ensenyar coneixements, és transmetre el valor de la felicitat. Terme que podem vincular amb el concepte de qualitat de vida. Segons ell, la recepta per a la felicitat és que cada nen ha de reafirmar els seus punts forts i els dels seus amics, i a l’inrevés per tal de crear uns lligams forts entre ells. És per això, que el mestre ha ideat un sistema que s’anomena “cartes de la llibreta” que consisteix en fer uns escrits on cada nen pot expressar les seves emocions, sentiments i pensaments més profunds de cada dia, per tal de compartir-los amb la resta. D’aquesta manera, es fomenta l’esperit d’empatia, ja que comparteixen experiències i es posen en la pell dels seus companys, riuen quan ells riuen i ploren quan ells ploren (Per exemple quan mor el pare d’un nen i tots conten la seva experiència o quan una de les companyes ha de deixar l’escola perquè se’n va a viure a un altre lloc).

Segons el meu parer, aquestes “cartes de la llibreta”, és un mètode molt interessant, ja que els nens aprenen a llegir i escriure a la vegada que obren el seu cor. Crec que d’aquesta forma els nens aprenen no només a expressar i exterioritzar els seus sentiment, cosa que a la nostra cultura es compara amb un símptoma de debilitat el qual s’ha d’amagar, sinó que aprenen a escoltar de veritat. D’aquesta manera, els nens adquireixen un nivell maduratiu del pensament i del llenguatge així com d’expressió, per damunt del que els pertocaria d’acord amb les seves edats biològiques (exemple de la nina que intenta expressar perquè no va sortir en defensa de la seva amiga, per tal que no fessin el mateix amb ella).

Un altre aspecte que m’ha cridat molt l’atenció, és el perfecte equilibri entre l’actitud democràtica i autoritària que aconsegueix el mestre. Els seus alumnes el respecten però quan creuen que no té la raó, li argumenten i expressen els seus ideals per tal de defensar-los i fer-li canviar d’opinió. És per exemple el cas del nen que és castigat sense provar la barca, projecte que havien fet amb molta il•lusió, per parlar durant la classe. Llavors els seus companys, surten en defensa seva i intenten convèncer al mestre de que el càstig és massa fort i que no hi guarda relació amb el que ha fet. A més a més, tenen tanta empati amb ell que són capaços de no anar-hi ells tampoc si no hi pot anar el seu company. Segons el meu parer, aquesta escena representa un gran valor empàtic per part d’aquest nens, que no tothom estaria disposat a fer.

Finalment m’agradaria destacar que aquest vídeo m’ha obert els ulls sobre quina és la vertadera feina d’un mestre i ara puc dir sense dubte que és transmetre als seus alumnes quina és la vertadera clau de la vida i aquesta és, segons el meu parer, ser feliç. D’aquesta manera aconseguirem una societat més justa, empàtica i equitativa on la gent tingui una millor qualitat de vida sense infermetats mentals, on tots desitgem el millor per als altres, on no hi hagi malícia als cors, on no importi el sexe, la raça o la condició social, física o mental perquè al cap i a la fi, tots som iguals. Tal i com diu el professor Kamamori:

“Només serem feliços si els altres també ho són” (Toshiro Kamamori, Pensant en els altres).


Finalment, m’agradaria deixar constància d’una pàgina web que he trobat a Internet titulada “La educación de los hijos”. Aquesta m’ha semblat molt interessant, ja que tracta sobre com afavorir el desenvolupament en relació a l’acceptació de límits, de normes de convivència, del desenvolupament de l’autonomia i la competència social, entre d’altres a través de la disciplina democràtica.

A més a més, l’article et dona diferents estratègies i eines dirigides tant a pares com a educadors per tal d’ajudar-los a establir pautes de comportaments, límits i normes en els infants de manera que les vagin interioritzant i acceptant progressivament d’una manera eficient tit i assegurant la relació afectiva entre l’infant i l’adult.

L’enllaç a la pàgina web és el següent:

- http://centros4.pntic.mec.es/cp.la.inmaculada1/cuadernillo%202.htm

Dimarts 1 de Març de 2011: Que festegem el dia de les Illes Balears!

Avui no hem tingut classe d'Educació Socioemocional perquè és festiu per motiu del dia de les Illes Balears!

Dijous 24 de Febrer de 2011: "La família és un grup de persones que es barallen, com a mínim, un cop al dia"

ACTIVITAT 6:

1. Fes una definició de dos o tres línies màxim del que entens per família que pugui adaptar-se als diferents tipus de família que coneguis.

Avui hem començat la classe d'Educació Socioemocional intentant definir individualment el concepte de família de tal manera que pugui adaptar-se als diferents tipus de família que coneixem. Això és el que ha sortit:

-Individualment:
La família és el grup humà més pròxim entre persones. El motiu que les uneix són relacions d’estima i afecte entre elles. A més a més, és la entitat de socialització primària dels infants. Les funcions que han de complir són de cura, protecció, afecte, ensenyança, introducció a la vida adulta de la societat, etc.
El tipus de família que hi ha són les tradicionals, monoparentals, reconstituïdes, etc.

- Petit grup:
La família constitueix el grup humà més pròxim entre les persones. El motiu que les uneix són les relacions d’estima i afecte entre elles. Entre les funcions bàsiques que garanteix la família són aspectes biològics (cura de l’infant, alimentació, higiene, etc.), físics (de creixement) i emocionals (afecte, estima, socialització, seguretat, protecció, etc.). Els tipus de famílies existents serien: tradicional (pare-mare); homosexuals, monoparental, extensa, reconstituïda, d’acollida, etc. Hem de tenir present que als diversos tipus de famílies poden compartir consanguinitat o no, podent considerar-se família.

- Gran grup:
Quan vam posar totes les definicions en comú, vam treure els següents conceptes clau que s’han de donar quan parlem de família:

-Conjunt de persones amb parentesc biològic o no. Mínim han de ser dos.
-Incondicionals. És un aspecte fonamental perquè proporciona seguretat.
-Garanteix la supervivència biològica i social del conjunt.
-Pot tenir una proximitat o llunyania.
-Vincle afectiu (això és el que diferència la família dels amics).

Llavors, Iñaki ens ha mostrat dos Power Points sobre la família:

d'una banda, un que defineix el concepte de família i exposa les diferents tipologies de famílies existents. M’agradaria d’estacar una definició molt simpàtica i que m’ha cridat molt l’atenció per la raó que té i que diu així: “Una família és aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia”;

i, d’altra banda, l’altre que tracta sobre les funcions bàsiques de la família, entre les que podem destacar la satisfacció de les necessitats principals, com a transmissora de valors, com a grup de control, model d’imitació, lloc de participació, lloc de descans, entre d’altres.

2. Contrasta-la amb les diferents presentacions del tema i d’altres documents que hagis pogut consultar i mira si pots millorar-la incorporant nous aspectes que hagis trobat interessants.

Com ja sabem, la família ha experimentat diverses transformacions durant les darreres dècades com a conseqüència dels canvis socials. D’aquesta manera hem passat en pocs anys de la tradicional composició de les famílies extenses en que convivien diverses generacions en una mateixa casa, a les "noves famílies" com ara la monoparentals, reconstruïdes, homosexuals, adoptives, etc., passant per les nuclears formada per la parella i els seus fills. D’aquesta manera, podem dir que els criteris que han donat la condició de família han estat la consanguinitat, la conjugalitat i el domicili comú, en un principi, i la cohabitació, la monoparentalitat i la recomposició, després.

Segons el meu parer, no hauríem d’etiquetar tan minuciosament les diferents tipologies de família i les diferents constitucions o formes d’organització perquè sinó, es pot caure en l’error de deixar fora formes familiars molt peculiars i igualment vàlides i acceptables. Personalment, organitzaria la família segons dos nivell: en un primer nivell, tindríem a la família extensa, formada pels pares, fills, avis, cosins, oncles, etc. que els uneix criteris com ara de consanguinitat, que siguin adoptives, reconstruïdes, etc.; i en un segon nivell, tindríem la família més propera que seria aquella sorgida arran de les transformacions socials i a on podem incloure les nuclears, monoparentals, reconstruïdes, homosexuals, etc. Aquest segon a un tipus de família amb menys membres produint-se així un procés d’individualització i valorització de la parella.

Al meu parer, aquests dos nivells de divisió, permeten que s’incloguin com a família aquells membres que no viuen en una mateixa casa, però que per consanguinitat, conjugalitat o altres sí que ho serien (primer nivell), alhora que també permet que hi entrin aquelles famílies que no comparteixen parentalitat per motius d’adopció, acolliment o reconstitució, però que sí viuen en una mateixa casa (segon nivell).

Un altre aspecte, si més no, interessant fa referència a un altre criteri bàsic per considerar família o no a un grup humà. Em refereixo al sentiment que un tingui sobre certes persones que segons ell reuneixin els criteris per considerar-lo com a família seva encara que per consanguinitat no ho sigui. Per exemple, en el cas d’un pare que mai se’n hagi fet càrrec del seu fill, aquest no el considerarà el seu pare encara que políticament sí ho sigui. Ans al contrari, acceptarà a un altre home que sí l’hagui cuidat i donat afecte com a pare encara que ni dugui la seva sant ni estigui casat amb la seva mare. Per tant, també s’ha de tenir en compte els casos en que les persones accepten a d’altres com a família seva perquè així ho senten.

Una vegada exposat tot això, puc fer una definició que definitivament considero que defineix de manera molt ajustada el terme família per tal que hi càpiguen totes les formen de família existents.

Primera definició:
La família és el grup humà més pròxim entre persones. El motiu que les uneix són relacions d’estima i afecte entre elles. A més a més, és la entitat de socialització primària dels infants. Les funcions que han de complir són de cura, protecció, afecte, ensenyança, introducció a la vida adulta de la societat, etc.
El tipus de família que hi ha són les tradicionals, monoparentals, reconstituïdes, etc.

Segona definició:
La família és el grup humà més pròxim entre persones que està unit per mitjà d’un vincle afectiu de relacions d’estima entre elles. Les persones adultes que en formen part (el pares), són els agent primaris de socialització dels seus fills. És per això, que són els encarregats legítimament de complir les funcions de cura, protecció, neteja, aliment, afecte, ensenyança, transmissió de valors i introducció a la vida adulta d’aquests. Els criteris que permeten la condició de família són la consanguinitat, la conjugalitat, el domicili comú, el mutu acord, etc. En quant al tipus de família existents actualment són les monoparentals, les famílies amb un sol fill, les parelles que es separen, les reconstruïdes, les homosexuals, les heterosexuals, les famílies d’acollida, les famílies adoptives, els avis i nets amb mare adolescent o no, entre d’altres.

No obstant això, tal i com exposa al text "Cap a on va la família? Canvis en l'estructura familiar", i donant una nota d’humor, podem considerar la família com "Aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia".

També és important destacar que, tal i com afirma la lectura “La família y su papel en el desarrollo afectivo y social del niño” ", la família és el context més desitjable de criança i educació dels infants d’una banda, perquè són qui millor poden promoure el desenvolupament personal i social d’aquest i, d’altra banda, perquè són qui millor el poden protegir de possibles situacions de risc.

Finalment, m’agradaria destacar tal i com afirma l’autora del text "Cap a on va la família? Canvis en l'estructura familiar", que no ens trobem davant una crisi en les famílies, sinó que s’està adaptant als canvis socials i a les consegüents demandes que aquesta imposa. Per tant, hem d’acceptar-lo i no reprimir-lo per tal d’enriquir-nos d’aquestes noves formes de convivència.

La bibliografia emprada per desenvolupar la meva reflexió és la següent:

1. Documents Power Point sobre el tema penjats a Modle com ara:
- "La família: diferents tipologies".
- "Funcions bàsiques de la família".

2. Lectures recomanades a Modle com ara:
- "Desarrollo del apego durante la Infància" de Félix López y Mª José Ortiz.
- "La familia y su papel en el desarrollo afectivo y social" de Jesús Palacios

3. Informació cercada a Internet:
- http://www.movilizacioneducativa.net/resumen-libro.asp?idLibro=15
- http://es.wikipedia.org/wiki/Familia
- http://www.aidex.es/publicaciones/jorn-cc/cc-08.pdf

A continuació, hem vist uns quants vídeos molt interessants que tracten sobre la importància de transmetre uns correctes pratrons comportamentals als nostres infants, si no volem que imitin situacions com las que veurem a continuació. Aquí teniu els vídeos i les meves reflexions.


VÍDEO CHILDREN SEE CHILDREN DO:



Aquest vídeo mostra com els infants imiten allò que veuen dels adults, tractant aspectes molt diversos per tal de donar una visió el més global possible sobre aquest fet. Alguns d'aquests aspectes són: la doble moral (fes el que jo digui però no el que jo faci); la incivitat; el racisme; el masclisme; el maltractament als animals; l'agressivitat; la influència de les noves tecnologies de la comunicació que fan que l'infant es tanqui en el mateix; la prepotència; la insolidaritat; la còlera al volant; etc.

Els sentiments que personalment m’han produït aquet vídeo, són d’impotència i tristesa. Impotència i tristesa de veure aquestes imatges que tan ven han sabut captar l’essència sobre aspectes molt importants de la nostra realitat social i que encara avui dia ocorren i es permeten.

En definitiva destacar que, segons la meva opinió, hem de ser conscients de que vivim en societat i que la clau d’una convivència pacífica és el respecte per l’altre i l’ajuda que se li pugui donar. Per això, considero molt important que els adults mostrin aquesta actitud per tal que els infants es nodreixin d’això i puguin créixer igual de “purs” com quan van néixer, i no contaminats per la “maldat” dels adults.


VÍDEO EXPERIMENT SOBRE L'AGRESSIVITAT DE BANDURA:



Aquest vídeo mostra un experiment realitzat per Albert Bandura. Un psicòleg de tendència conductual-cognitiva. En ell podem veure com els nens peguen a un ninot de plàstic després de veure com ho feia un adult. Mentre que aquells infants que no havien vist aquesta escena, no mostraven cap conducta agressiva en vers el ninot.

D’aquesta manera, Bandura pretén mostrar a través de la seva teoria de l’Aprenentatge Social o Vicari que els infants aprenen per imitació amb la qual cosa, l’adult hauria d’exercir com un model de referència adequat, si no volem que l’infant adopti un comportament disruptiu.

No obstant això m’agradaria destacar que, tal i com vam aprendre el semestre passat amb la nostra professora Tiana, per sort els infants no imiten incondicionalment tot el que veuen, sinó que ells poden elegir en funció del seu temperament, dels ensenyaments apresos tant a l’escola com a casa, allò que volen imitar o no.


VÍDEO RELACIÓ INFANT-PARE:



Aquest vídeo mostra l’escena d’un pare i el seu fill mentre fan la compra a un supermercat. Quan el nen veu que el seu pare no li compra allò que vol, aquest comença a cridar, a donar cops amb les mans i els peus, a tirar-se pel terra, etc. tractant de cridar així l’atenció de la gent que hi ha al voltant perquè sap que d’aquesta manera, té controlada la resposta del pare en cas que sigui dolenta.

D’altra banda, el pare mira al seu fill atònit i sense poder reaccionar. Segons el meu parer, aquesta no-reacció del pare indica que està avergonyit i sufocat per la situació que està vivint, i probablement estigui pensant on és la mare del nen perquè li ajudi a controlar al nen.

L’explicació que trobo a aquesta situació, és que probablement aquest pare estigui separat de la mare del fill i que només tingui la seva custodia el cap de setmana amb la qual cosa no es coneixen a prou i per tant tampoc ha pogut establir un vincle afectiu el suficientment sòlid i segur com per a conèixer les reaccions del seu fill.

En definitiva, penso que aquest vídeo reflecteix molt bé el fet de fer-nos entendre que sense amor i estima no es pot educar. Per tant, per tal de poder educar als nostres fills o alumnes, és molt important establir a priori un vincle afectiu i uns lligams sòlids per tal que el nen pugui conèixer tenint una base segura de referència a on acudir en cas d’ajuda.


AMPLIANT L'HORITZÓ...

Arribats a aquest punt i a propòsit del vídeo "Children see children do", m'agradaría comentar un escrit realitzat per l'autora Dorothy Law Nolte titulat "Els infants aprenen el que víuen". Aquest és el següent:

ELS INFANTS APRENEN EL QUE VIUEN, Dorothy Law Nolte.

Si els infants viuen amb crítiques, aprenen a condemnar.
Si els infants viuen amb hostilitat, aprenen a barallar-se.
Si els infants viuen amb por, aprenen a ser aprensius.
Si els infants viuen amb llàstima, aprenen a sentir pena per ells mateixos.
Si els infants viuen amb burles, aprenen a ser tímids.
Si els infants viuen amb gelosia, aprenen a tenir enveja.
Si els infants viuen amb humiliacions, aprenen a sentir-se culpables.
Si els infants viuen amb ajut, aprenen a ser confiats.
Si els infants viuen amb tolerància, aprenen a ser pacients.
Si els infants viuen amb elogis, aprenen a apreciar.
Si els infants viuen amb acceptació, aprenen a estimar.
Si els infants viuen amb reconeixement, aprenen que és bo tenir una fita.
Si els infants viuen amb aprovació, aprenen a valorar-se.
Si els infants viuen amb honestedat, aprenen a ser sincers.
Si els infants viuen amb seguretat, aprenen a creure en si mateixos i en els altres.
Si els infants viuen amb amabilitat, aprenen a ser respectuosos.

Tal i com he comentat anteriorment, crec que els adults hem de ser conscient que vulguem o no, som un exemple per a tots els infants que tinguem al nostre voltant. És per això, la importància d'adquirir uns hàbits i conductes adequades si volem que els nostres infants també ho facin. El que no val és adoptar una doble moral en que vulguem que el nen faci el que els diem però no el que fem. Per tant, nosaltres com a futures mestres hem de donar exemple i començar per actuar nosaltres com demanem als infants que ho facin. I sobre tot recordem que...

"Gran part del comportament aparentment irracional o inadmissible de molts ...nens cobra sentit si tenim present que, sovint, fan als altres el que senten que se'ls fa a ells, tant interna com externament". (Boston i Szur)

Dimarts 22 de Febrer de 2011: Els nadons associen la cara d'altres dones abans que la del propi pare!

ACTIVITAT 5: REFLEXIONA SOBRE EL CONTINGUT DELS TEXTOS I DEL VÍDEO.

A la classe d’avui, hem vist un vídeo molt interessant titulat “Desenvolupament de les Emocions”. Aquest tracta sobre cóm es produeix el desenvolupament de les emocions en els infants des del moment de néixer fins que es fan grans. Aquest tracta aspectes tan interessants com ara quines són les emocions que sorgeixen primer, la importància d’aquestes per comunicar-se quan encara no han adquirit el llenguatge oral, com intervenen els factors genètics i del temperament en el desenvolupament posterior d’aquestes emocions inicials, diferències entre homes i dones en quant a l’expressivitat facial dels gestos, entre d’altres.

Aquí teniu el vídeo:




Finalment, per tal d’aprofundir més en la meva reflexió, contestaré a les preguntes següents:

1. Quins aspectes trobes interessants i reforcen el que ja sabies?

Alguns dels aspectes que ja coneixia i que, arran de veure el vídeo, he pogut reforçat són els següents:

Ja sabia que els nadons d’un mes de vida, quan van un gest que s’assembla a un somriure, i la figura d’apego respon a aquest gest, això farà que el nen ho torni a fer de manera que es retroalimentarà. Per tant, és molt important que durant els primers mesos sobre tot, hi ha hagi un adult amb el nen que l’estimuli i contesti amb gestos i carícies per tal que el nen es desenvolupi més i millor.

També sabia i he pogut corroborar, que durant els primers tres mesos, els nens fan servir els crits i remors com a forma per comunicar-se amb les seves figures d’apego, ja que encara no han desenvolupament el llenguatge oral. En aquest cas, l’adult de referència ha d’aprendre a diferenciar entre els diferents tipus de plors (de disgust, de fam, de necessitat d’afecte, etc.) per tal de respondre de manera efectiva a les necessitats del seu infant.

Un altre aspecte que també he pogut corroborar, és la importància de l’emoció mare com a font de totes les altres. Per tal d’educar i posar límits als infants, és importantíssim l’establiment d’una base segura d’apego perquè només a través de l’estima i l’afecte es podrà educar tal i com podem veure al vídeo. A més a més, de igual manera, tal i com hem pogut observar a alguns dels experiments, només a través del vincle de l’apego els nens són capaços d’explorar i descobrir allò que els envolta. Fer lligams per llavors deslligar-se’n (experiment del nadó que creua l’abisme per arribar a on és la seva mare).

Que a partir dels tres mesos d’edats ja tenen un repertori d’emocions bàsiques i sentiments que poden expressar, és un altres aspecte que ja havíem estudiat prèviament a classe i que he pogut corroborar amb el vídeo. Aquests sentiments primaris són la frustració, la ira, la sorpresa i el plaer.

Finalment, un altre aspecte que considero interessant i que reforça el que ja sabia, fa referència als mecanismes que tenen els infants per autoalleujar-se i autoregular les pròpies emocions. Tal i com podem veure al vídeo, els infants mostren mecanismes per tancar situacions d’estrès que els provoquen por com ara dir-li adéu a l’objecte, amb un petó es cura, si et fas mal a la porta dir-li dolent, desviar l’atenció, cantar, entre d’altres. Aquestes estratègies s’aprenen a través de l’afecció i la figura privilegiada d’apego.

2. Quins aspectes t’aporten nous coneixements?

Alguns dels aspectes que m’han a portat nous coneixements arran de veure el vídeo, són els següents:

He pogut aprofundir molt més en el procés del desenvolupament de les emocions en els infants mes a mes veient quin és el ritme d’evolució típic d’aquests. D’aquesta manera, he pogut apreciar molt millor quins són els avanços que es produeixen segons el més en que es trobi l’infant. Per exemple, ara sé que al primer mes el riure només és un reflex, que entre el segon i el quart mes comencen a aguantar el coll i a centrar la mirada, que a partir dels tres mesos ja té un repertori d’emocions que fa servir per comunicar-se, entre d’altres.

Un altre aspecte que m’ha cridat moltísim l’atenció, és l’experiment en que mostren al nadó de pocs mesos una cara alegre y una altra trista acompanyada d’una veu alegre i el nen és capaç d’associar la cara amb la veu. Però el més sorprenent de tot, és que els nens són capaços de fer la mateixa associació amb qualsevol dona, abans que amb el propi pare. El motiu d’això, que ràpidament vaig detectar mentre veia el vídeo, és que les dones són molt més expressives que els homes i els moviments de cap són més amplis que no en el pare. De fet, el vídeo demostra que els nadons de 12 setmanes de vida poden associar la cara de la pròpia mare amb la veu i la d’altres dones una setmana després, mentre que la del propi pare i altres homes moltes setmanes després.

Seguint amb aquest punt sobre l’associació dels infants des gestos i expressions de la seva mare, m’agradaria destacar un altre experiment que m’ha cridat molt l’atenció i que personalment desconeixia. Em refereixo a l’experiment en que col•loquen a un nadó damunt una plataforma, a l’extrem contrari és la seva mare i al mig, hi ha un abisme aconseguit amb l’efecte òptic d’un mirall. El nen comença a gatejar i quan arriba a l’abisme, la mare posa cara d’espant o enuig la qual cosa fa que el nen retrocedeix. Però quan posa una cara alegre, el nen passa sense por.

Un altre aprenentatge que he adquirit arran de veure el vídeo te a veure amb una prova fisiològica realitzada a infants de 4 mesos per a determinar per què dos nens reaccionen diferent davant el mateix estímul. Aquest experiment suggereix que això és degut a diferents causes com ara: el temperament del nen, que serà diferent a cadascun; els factors ambientals, és a dir, quines estratègies comportamentals t’hagin transmès; i factors genètics. Per tant, segons la resposta que donin les persones més pròximes a l’infant, aquests emocions romandran en el temps o desapareixeran. En aquest punt, el vídeo mostra que els infants amb un caràcter més tranquil és degut lòbul dret, mentre que una personalitat més nerviosa la controla el lòbul esquer.

Finalment, un altre coneixement que he adquirit arran de veure el vídeo és que els infants prenen consciència de ells mateixos quan experimenten el sentiment de vergonya. Això ocorre al voltant dels dos anys i el nens són capaços de reconèixer-se com una persona independent. Un experiment en relació a això, és repetir el nom de l’infant vàries voltes mentre el senyales. Segons el temperament i caràcter d’aquest, es posarà a plorar o simplement riurà mentre es tapa la cara. Un altre experiment és posar-lo davant un mirall a un puntet vermell al nas. Si el nen encara no té consciència d’ell mateix, probablement tractarà de cercar l’infant que veu per darrera del mirall. L’emoció contrària a la vergonya és l’orgull. Cal destacar què és fonamental posar en valor allò que fa l’infant per tal d’assegurar un creixement emocional sa.

3. Quins aspectes torbes que son susceptibles de debat o discussió?

Un aspecte que considero que pot ser susceptible de debat o discussió, fa referència a la fiabilitat dels experiments i les proves realitzades al nadons. El motiu d’això, és que és molt difícil tenir totes les variables que intervenen, en un experiment d’aquest tipus, controlades. Veiem els següents exemples:

D’una banda, l’experiment per determinar els mecanismes d’autocontrol del propi infant en que demanen als pares que ignorin als seus fills, potser alguns pares fins i tot han interactuat amb els infants amb la qual cosa, encara que no els hagin ajudat, el nen ha trobat el seu afecte i suport.

O d’altra banda, que per exemple els pares hagin estimulat des de petit al seu infants i l’hagin ensenyat estratègies per exemple per autoregular-se i que això faci que aquest infant en concret no respongui com ho farien altres nens.

No obstant això, com ja sabem en tot experiment es realitza un mostreig el suficientment ample com per a adquirir un resultat prou fiable. El que succeeix és que al vídeo es mostren els casos més destacats per tal d’atreure al públic que ho veig. Però sense dubte jo penso que aquest estudi té una base científica molt sòlida que recolza aquesta qüestió i d'altres.

4. Quina funció compleixen les emocions morals?

En primer lloc, començaré esbossant una definició el més acurada possible sobre el concepte d’emoció moral. En paraules de l’autor Lawrence Shapiro:

"Les emocions morals són aquelles manifestacions que plantegen l'ésser humà que dóna mostra de la preocupació pels altres, de tal forma que respectin les normes socials imposades en la comunitat on habiten.Aquestes emocions morals haurien de ser exercitades des de la infància, amb la finalitat de contribuir al desenvolupament adequat d'un ser social. Per a aquesta fi és convenient que els nens distingeixin entre les conductes bones i dolentes, igual que reconeguin, respecti i vetlli pels drets tant de si mateix com dels altres; i finalment que en el seu diari viure experimenti emocions negatives de forma tal que el nen reconegui i transformi els seus actes. Les emocions que regulen la conducta moral són l'empatia i l'atenció, ja que aquests afavoreixen les relacions socials, familiars i personals en pro d'un bon desenvolupament emocional".

La pàgina web d'on he tret la informació és la següent:
- http://www.buenastareas.com/ensayos/Emociones-Morales/61873.html

Per tant responent a la pregunta plantejada anteriormen puc dir que, al meu parer, la funció que compleixen les emocions morals és la de fer conscient a l’individu d’allò que està bé i el que està malament, per tal d’actuar en conseqüència. Seria quelcom així com la “veu de la consciència” que et diu si el que fas està moralment bé o malament.

Segons la meva opinió, és molt important educar als nostres infants des de ben petits tant des de la família com des de l'escola en el coneixement de les emocions morals per tal de "crear" bones persones. En aquest punt, m'agradaría fer menció d'un lectura molt interessant que vam llegir el semestre passat per a l'assignatura de Psicologia de l'Educació amb la professora Tiana. El títol és el següent: "¿Cómo se aprende en la infancia a ser buena persona?".

Aquesta lectura, exposa que uns dels assoliments més importants de la infància és arribar a comprendre com és el món que l’envolta de tal manera que pugui anar construint els principis que ho configuren. La lectura proposa dos principis fonamentals de comprensió del món social: D’una banda, els principis morals que són aquells que afecten a les relacions entre persones garantint els seus drets i benestar. Per exemple, rebutjar a un nin perquè duu ulleres va en contra de les regles morals; i, d’altra banda, les regles convencionals que són les que garanteixen un cert ordre social. Per exemple, demanar torn de paraula, demanar disculpes, demanar “per favor”, etc.

A continuació, la lectura planteja la següent pregunta: “¿És igual de greu menjar amb els dits (principis convencionals) que no jugar amb una nena perquè està gordeta (principis morals)?”. Evidentment, no és el mateix, ja que en el segon cas s'està duent a terme un rebuig social que no es pot tolerar en cap cas sigui quina sigui la cultura així com el context polític i social del que estiguem parlant. Mentre que l'exemple del primer cas, pot ser una costum cultural que s'ha de respectar com és el cas de les tribus indígenes.

En definitiva, els principis morals bàsics són aquells que faciliten ser i actuar com a una bona persona. És per això que tant des de l’escola com des de la família s’ha d’educar als infants en els principis convencionals, perquè milloren la convivència entre persones, però sobre tot és important educar-los a consciència en els anomenats principis morals perquè, al igual que les emocions morals de les que parlàvem al començament d’aquest punt, són les que garantiran que puguem considerar a quelcom com a una “bona persona”.

Altres aspectes que tracta la lectura fan referència a les estratègies d'intervenció per tal d'afavorir l'autonomia dels infants. Aquesta proposa actuacions com ara estimular l'argumentació dels infants, que els càstigs estiguin relacionats amb la conducta negativa que es vol que desaparegui, etc.

I finalment un darrer aspecte que tracta la lectura, i que també hem treballat a les classes de Socioemocional, fa referència a la coherència entre allò que diem i el que fem. És important per als infants l’aprenentatge a través de models de comporament adequats, o a través de les narracions de contes a partir de personatges heroics. Això té relació amb el tema donat a classe sobre l’Aprenentatge Social o Vicari de Bandura que sosté que els infants aprenen per imitació. Per tant, mostrar-los unes conductes i actuacions adequades és molt important en la seva construcció de la seva moralitat com a bones persones.

El document "¿Cómo se aprende en la infancia a ser buena persona?" és el següent:

Como Se Aprende en La Infancia a Ser Buena Persona


Finalment, m'agradaría recomendar la següent pàgina web que he trobat a Internet. Es tracta d'una reflexió molt interessant d'una dona anomenada Susana Frisancho exposat al seu bloc, i que tracta sobre el paper que tenen les emocions en el desenvolupament moral i que té molt a veure amb el tema que ens ocupa.

Un aspecte que m'agradaría destacar sobre el seu discurs, fa referència a les emocions morals complexes on diferenïa entre negatives (vergonya, remordiment, culpa) i positives (empatía i simpatía).

L'enllaç al seu bloc és el següent:
- http://blog.pucp.edu.pe/item/2080/que-papel-tienen-las-emociones-en-el-desarrollo-moral

5. Reflexió global del vídeo.

Segons la meva opinió, aquest vídeo ha estat molt útil alhora que interessant, ja que m’ha servit per comprendre una mica millor el complex procés de desenvolupament de les emocions dels nadons des del moment de néixer.

Alguns dels aspectes que més m’han cridat l’atenció, com ja he anat comentant al llarg de la meva reflexió, són els referents als diferents processos que van adquirint els infants en el desenvolupament progressiu de les emocions com ara que al primer mes de vida el somriure és un acte reflex, mentre que al tercer mes es tracta d’una retroalimentació com a resposta a l’adult de referència; la importància de distingir entre els diferents plors, ja que durant els primer mesos, quan l’infant encara no ha adquirit el llenguatge oral, la manera que té per comunicar-se és plorar; la importància dels factors genètics i el temperament en el desenvolupament posterior de les emocions inicials; quines són les emocions que sorgeixen primer i en quin moment ho fan; que els nadons de 13 setmanes són capaces d’associar la cara d’altres dones abans que la del propi pare, entre d’altres.

En definitiva, gràcies a aquest vídeo he pogut adquirir nous aprenentatges que desconeixia i penso que ara sóc una mica més conscient de la importància d’educar als nostres infants des de ben petits per tal de garantir-los un correcte desenvolupament afectiu i emocional.